Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Déu parla a la nostra manera

El do d'inspiració va més enllà de les intencions de l'autor


En l’Escriptura Déu parla a l'home a la manera dels homes. Caldrà posar atenció per descobrir la intenció dels autors sagrats, les condicions del seu temps i de la seva cultura, els generes literaris, les maneres de sentir i d’expressar-se, etc.

Ha estat molt útil explicar l’acció de l’autor humà segons una causalitat instrumental, perquè així entenem que la causa instrumental no aconsegueix l’efecte (en el cas de la Bíblia) per virtut pròpia, sinó gràcies al moviment previ de causa principal (que és Déu). Això sí: l’home va col·laborar amb Déu en la composició de l’Escriptura, amb totes les seves facultats: intel·ligència, voluntat, qualitats personals, manera de ser i de sentir, etc.

“Per descobrir la intenció deis autors sagrats, caldrà tenir en compte les condicions del seu temps i de la seva cultura, els generes literaris de l’època, les maneres de sentir, de parlar i de narrar corrents en aquell temps. Perquè la veritat es proposa i s’expressa diversament en textos ja de diferents gèneres històrics, ja profètics, ja poètics o bé en altres generes d’expressió”. (DV 12, 2) (Catecisme de l’Església Catòlica, n. 120)

Déu, en actuar amb la seva saviesa i poder infinits, es va servir de l’autor sagrat, capacitant-lo per realitzar una tasca que estava molt per sobre de les pròpies energies, i li va concedir un enteniment més profund i un voler més fort.

Tanmateix, l’acció i la intenció de l’escriptor no es situa al marge de la intenció de Déu, sinó al seu servei, sense perdre les seves característiques humanes. En aquesta unitat d’acció, Déu fou més autor que el propi escriptor: la seva obra i la seva intenció foren més plenes i més determinants, i varen anar més enllà d’allò que l’escriptor va preveure.

El do amb el qual l’escriptor podia col·laborar en aquesta tasca que el depassava, se’l coneix com el do d’inspiració que, en sí mateix, va ser un carisma transitori que el disposava a actuar únicament quan i en el sentit en que rebia l’influx sobrenatural de l’Esperit Sant.

Totes les veritats revelades procedeixen de la mateixa font divina i són cregudes amb aquesta fe, però algunes d'elles són més importants per expressar més directament el cor de l’Evangeli. En aquest nucli fonamental el que resplendeix és la bellesa de l'amor salvífic de Déu manifestat en Jesucrist mort i ressuscitat. En aquest sentit, el Concili Vaticà II va explicar que «hi ha un ordre o “jerarquia” en les veritats en la doctrina catòlica, per raó de llur diferent nexe amb el fonament de la fe cristiana».

Això val tant per als dogmes de fe com per al conjunt dels ensenyaments de l'Església, i fins i tot per a l'ensenyament moral. Sant Tomàs d'Aquino ensenyava que en el missatge moral de l'Església també hi ha una jerarquia, en les virtuts i en els actes que d'elles corresponen. Allí el que compta és primer que res «la fe que es fa activa per la caritat» (Ga 5,6).

Les obres d'amor al proïsme són la manifestació externa més perfecta de la gràcia interior de l'Esperit: «La cosa principal de la llei nova rau en la gràcia de l'Esperit Sant, que es manifesta en la fe que obra per l'amor».

Per això explica que, quant a l'obrar exterior, la misericòrdia és la més gran de totes les virtuts: «En si mateixa la misericòrdia és la més gran de les virtuts, ja que a ella pertany bolcar-se en altres i, més encara, socórrer les seves deficiències. Això és peculiar del superior, i per això es té com propi de Déu tenir misericòrdia, en la qual resplendeix màximament la seva omnipotència».” (Papa Francisco., Evangelii gaudium n.36).






29/01/2015 09:00:00