Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Des de l'atalaia del temps

Alè de llibertat


Des de l’atalaia del temps

Alça el cap ben alt, i des de l’atalaia del temps d’ara,
descobreix amb la mirada
el camí passat per on has arribat.

Recull la grava dels records
que el torrent de la vida empenta.
Aferma el sòl on fa peu la memòria,
i posa-la de sentinella a la porta del cor
per a protegir-lo de l’amnèsia i l’oblit.

No tallis escultures de temps en pedra,
ni dibuixis el seu pas en l’aigua,
i deixa-la córrer lentament,
tan sols mullant la pell de passada.
No eixuguis el riu de la vida quan passa.

Uns cristal•litzen records en diamants morts,
o els escriuen com a termes d’una equació,
o els codifiquen amb codis de barres.

Uns els aïllen com un malalt contagiós
i d’altres els recullen com una història clínica.
A força de repetir fets gloriosos del passat,
no ressusciten ni desapareixen de la història.

El record no torna al passat la forma que tenia
si no la fa viva en el present,
com l’aigua només és viva,
si corre torrent avall.

Hi ha qui barreja el blat amb l’ordi,
ficant al mateix sac rancúnies mortes de pou negre,
i dolces enyorances d’aigua de pluja;
memòries potables i embolics d’aigües pudoses;
introduint al mateix temps al mar de la memòria
l’aigua clara i la tèrbola;
la salada i la dolça;
l’aigua beneita i la de Colònia.

Atendre els records no és commemorar difunts
ni recitar un paper d’obra passada,
sinó articular els episodis que basteixen la vida.
Alguns arriben àgils i fan present a la ment
el que no convé oblidar per anar fent.
d’altres es mouen lents
i fan pesat el pas quan vols anar endavant.
I alguns els tens sempre a la punta de la llengua,
sense dir-los del tot mai.
No tots els records celebren festes!

Hi ha records autobiogràfics, de curta correguda
que cauen de la memòria
com els trossos de suro baixen riu avall.
També hi ha records que juren en fals i et confonen;
i alguns es fan el desentès però queden amagats i,
si no estàs atent,
sempre acaben surant per damunt l’aigua del temps.

Cal atendre els records i entendre el que criden al cor:
que únicament son fragments d’una vida que fou i ja no és.

Uns col·leccionen recordatoris de temps
com estampes de velatori que reparteixen constantment;
d’altres els posen lletra amb tanta cura
com si adrecessin una instància al jutge del temps
o redactessin un memorial de greuges;
però la majoria els anoten en memoràndums
per a no oblidar-se de viure.

El temps, quan passa, desperta en la memòria
un desig i unes ànsies boges de saber d’on véns.
Perquè la memòria no s’aturi en la vida passada
no col·leccionis recordatoris ni estampes,
ni escriguis greuges, oficis o suplicatoris;
ni ho aprenguis tot de memòria.

La vida no és un llibre de memòries,
ni un llibre de família;
ni una agenda d’adreces
ni un quadern de viatges.

Quan dónes «records» no reparteixis estampes,
ni commemoris morts,
ni inventis històries,
sinó lliura’t a tu mateix, com a testimoni mut de qui ets.

Quan fas memòria dels fets d’abans
tries lliurement els records que vols
per a nedar contra corrent del temps!
I els mires amb els ulls de l’ànima,
que guaita per damunt l’horitzó,
i sura el cap fora l’aigua
sense submergir-lo en el corrent!

(Joan Martínez Porcell., Alè de llibertat. Llengua Nacional (2015)






14/05/2015 09:00:00