Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Donar de menjar al famolenc

Donar de menjar al famolenc; donar de beure a l'assedegat


1. Donar menjar al famolenc

Primera Obra de Misericòrdia a Mt 25,35. «El nostre pa de cada dia» (Mt 6,11), diu el Parenostre (Mt 6, 9-13; Lc 11,1-4). El menjar bàsic de Palestina era el pa, de tal manera que l'acte normal de prendre's el propi menjar s’indicava amb l'expressió «menjar pa» (Gen 37,25). Tal importància queda reflectida en el nom del Déu a qui s'adreça la petició de pa que és «El (que) dóna pa a tot vivent» (Sl 136,25), ja que, si falta el pa, falta tot (cf. am 4,6; Gen 28,20).

La fam és característica de l'experiència del desert del poble de Déu ben expressada així: «Recorda tot el camí que el Senyor, el teu Déu, t'ha fet caminar quaranta anys pel desert, per afligir-te, per provar i conèixer els que hi ha en el teu cor: si observes els seus preceptes o no. Ell et va afligir, fent-te passar fam, i després et va alimentar amb el mannà » (Lt, 3.).
Aquesta dramàtica experiència fa entendre la significativa expressió profètica: «Vénen dies en què enviaré fam al país -no fam de pa, ni set d'aigua- sinó d'escoltar la paraula de Déu» (Am 8,11). Entre els aliments del desert el pa té diversos significats simbòlics. Així, primerament, el mannà, que és qualificat com a «blat del cel», «pa dels forts» (Sl 78,24s.) I «menjar d'àngels» (Sap 16,20) i, al seu torn, és vist com a símbol de la «Paraula de Déu» (Dt 8,3; Is 55, 2.6.11), de «ensenyaments de la Saviesa» (Pr 9,5) i de la mateixa «Saviesa» (Sir 15,3; cf. 24,18-20).

D'altra banda, la fam és característica dels pobres, als quals Jesús proclama benaurats qualificats per tal «fam» perquè anhelen la «justícia» (Mt 5,6). Ressona a més, aquí, la resposta de Jesús a la primera temptació, treta de Dt 8,3, que «no només de pa viu l'home, sinó de tota paraula que surt de la boca de Déu» (Mt 4,4; Li 4,4). Per la seva banda, la carta de Jaume responent a la problemàtica de l'Església primitiva deixa un text molt aclaridor quan afirma: «De què serveix a un, germans meus, dir que té fe, si no té obres? Podrà salvar-ho aquesta fe? Si un germà o germana caminen nus i mancats d'aliments i un de vosaltres els diu: "Aneu en pau, abrigueu i sadolleu-vos" però no els dóna allò necessari per al cos, de què serveix? Així és també la fe: si no té obres, és morta per dins » (Sant 2,14-17).

Un text de l'encíclica Caritas in veritate (2009) de Benet XVI pot servir de síntesi, ja que fa de l'obra de la Misericòrdia «donar menjar al famolenc» una responsabilitat eclesial derivada de la mateixa acció de Jesús de Natzaret, citant a més Mt 25, així: En molts països pobres persisteix, i amenaça de accentuar-se, l'extrema inseguretat de vida a causa de la manca d'alimentació: la fam causa encara moltes víctimes entre tants Llàtzers als quals no se'ls consent asseure a la taula del ric epuló, com en canvi Pau VI desitjava.
Donar de menjar als famolencs (cf. Mt 25,35.37.42) és un imperatiu ètic per a l'Església universal, que respon als ensenyaments del seu fundador, el Senyor Jesús, sobre la solidaritat i el compartir. A més, en l'era de la globalització, eliminar la fam en el món s'ha convertit també en una meta que s'ha d'aconseguir per a salvaguardar la pau i l'estabilitat del planeta. La fam no depèn tant de l'escassetat material com de la insuficiència de recursos socials, el més important dels quals és de tipus institucional [...]. El dret a l'alimentació ia l'aigua té un paper important per a aconseguir altres drets, començant en primer lloc pel dret primari a la vida. Per tant, cal que maduri una consciència solidària que consideri l'alimentació i l'accés a l'aigua com a drets universals de tots els éssers humans, sense distincions ni discriminacions (n.27).

En definitiva, sent la fam el símbol de la necessitat del veritable menjar, l'Evangeli de Joan precisa que només Jesús pot saciar, per ser ell mateix «el pa de vida» (Jn 6,5.35). I, a més, és molt il·lustratiu que la celebració eucarística ja des dels seus orígens tingui el seu centre en el fet de partir el pa que es lliura («el fet de fraccionar el pa»: Lc 24,35; Ac 2,42; 20,7), com expressió que l'Eucaristia part del gest de compartir i de donació que Jesús va fer «prenent pa, donant gràcies, partint-, donant-i dient: "això és el meu cos, ofert per vosaltres"» (Lc 22,19; ICor 11, 24).

Per això, el sagrament de l'Eucaristia serà significativament qualificat pel Concili Vaticà II com «la font i el cimal de tota la vida cristiana» (LG 11).
 

2. Donar a beure a l'assedegat

Segona Obra de Misericòrdia a Mt 25,35. «Després d'això, sabent Jesús que tot s'havia realitzat, perquè s'acabés de complir l'Escriptura, va dir: "Tinc set"» (Jn 19,28). La set de Jesús, turment terrible per als condemnats a la creu, recorda l'angoixa mortal del Salm 69,22: «en el meu menjar em van posar fel, per la meva set em van donar vinagre». Té, a més, un sentit més profund que va lligat a l'ardent desig de Jesús de tornar al Pare, segons la invocació dels salmistes: «Oh Déu! ... Estic assedegat de tu» (Sal 63,2) i «tinc set de Déu, del Deu viu, Quan podré veure Déu cara a cara?» (Sl 42,3), que ressona en la forta petició de«Dóna'm a beure!» (Jn 4,7), aquesta a la samaritana per Jesús mateix.

L'aigua, a més, té en la Bíblia un significat simbòlic. Així, l'aigua que va brollar de la roca del desert significa el do que Déu fa al seu poble escollit (cf. Ex 17,1-7; Núm. 20,1- 13). A l’hora, l'aigua passa a ser un símbol del mateix Déu, a la preciosa pregària del Salm 42,2 s .: «com la cérvola els corrents d'aigua viva, també em deleixo jo per tu, Déu meu», així com en el text profètic de Jer 2,13: «la meva ànima té set de Déu, em van abandonar a mi, font d'aigua viva» (cf. Is 12,2s.; Jer 17,13). En el Nou Testament es recordarà que el ministeri apostòlic comporta dificultats i tribulacions, entre les quals es troba «la fam i la set» (1 Cor 4,11; 2Co 11,27). Per això, el donar a beure, encara que sigui només un got d'aigua als deixebles enviats pel Senyor, és un gest que no serà oblidat pel Senyor (cf. Mt 10,42; Em 9,41).

No és estrany, en aquest context, que en l'Apocalipsi es formuli una esperança d'alliberament en aquests clars termes: «Ja no passaran fam ni set, no els farà mal el sol ni la xafogor» (Ap. 7,16). A l’hora, és important el simbolisme de l'aigua que troba la seva plena significació en el baptisme cristià. En efecte, així com l'aigua purifica també així el realitza el baptisme, ja que «no és la purificació d'una taca física, sinó petició a Déu d'una bona consciència, per la resurrecció de Jesucrist» (1 Pe 3,21). Per això, el baptisme és concebut com «el bany del nou naixement i de la renovació de l'Esperit Sant» (Tit 3,5; cf. Jn 3,5).

Aquest sagrament del Baptisme, a més, es pot veure simbòlicament anunciat en el «aigua» que va sortir del costat de Jesús crucificat (cf. Jn 19,34), d'acord amb la interpretació de diversos Pares i teòlegs rellevants (particularment, sant Agustí i sant Tomàs d'Aquino...), perspectiva recollida per LG 3, en tractar del començament de l'Església precisament citant Jn 19,34.Tant mateix, el tema de l'aigua i de la seva set apareix significativament en el Missatge al Poble de Déu del Sínode dels Bisbes sobre «La Nova Evangelització per a la transmissió de la fe cristiana» del 2012, per descriure el moment present a partir de l'exclamació de la Samaritana: «Senyor, doneu-me aigua d'aquesta!, així no tindré més set» (Jn 4,15).

L'inici d'aquest Missatge al Poble de Déu diu així: «Ens deixem il·luminar per una pàgina de l'Evangeli: la trobada de Jesús amb la dona samaritana (cf. Jn 4,5-42). No hi ha home o dona que, en la seva vida, com la dona de Samaria, no es trobi al costat d'un pou amb un càntir buit, amb l'esperança de sadollar el desig més profund del cor, aquell que només pot donar significat ple a l'existència. Avui són molts els pous que s'ofereixen a la set de l'home, però convé fer discerniment per evitar aigües contaminades.
És urgent orientar bé la recerca, per no caure en desil·lusions que poden ser ruïnoses. Com Jesús, al pou de Sicar, també l'Església sent el deure de seure al costat dels homes i dones del nostre temps, per fer present el Senyor en les seves vides, de manera que puguin trobar-ho, perquè només el seu Esperit és l'aigua que dóna la vida veritable i eterna. Només Jesús és capaç de llegir fins al fons del cor i desvetllem la nostra veritat: "M'ha dit tot el que he fet", confessa la dona als seus veïns. Aquesta paraula d'anunci a la qual s'uneix la pregunta que obre a la fe: "Serà Ell el Crist?" Mostra que qui ha rebut la vida nova de la trobada amb Jesús, al seu torn no pot fer menys que convertir-se en anunciador de veritat i esperança per als altres. La pecadora que es converteix esdevé missatgera de salvació i condueix a tota la ciutat cap a Jesús. De l'acollida del testimoni la gent passarà després a l'experiència personal de la trobada: "Ja no creiem pel que tu has dit; nosaltres mateixos l'hem sentit i sabem que Ell és realment el salvador del món"» (n. 1).

Per concloure aquesta Obra de Misericòrdia -complementària de l'anterior sobre «donar a menjar al famolenc» -, és bo recordar també aquí unes paraules de la més recent encíclica (2015) del papa Francesc, Laudato si, quan tracta de «la qüestió l'aigua». Per iniciar la seva reflexió constata amb lucidesa que pobles sencers i especialment els nens, emmalalteixen i moren per beure aigua no potable, mentre continua la contaminació de les làmines aqüíferes a causa de les descàrregues realitzades per fàbriques i ciutats. Per aquesta raó, el Papa afirma: «l'accés a l'aigua potable i segura és un dret humà essencial, fonamental i universal, ja que determina la supervivència de les persones i per això és condició per a l'exercici dels altres drets humans». Privar, doncs, els pobres de l'accés a l'aigua significa negar «el dret a la vida fonamentat en la seva inalienable dignitat» (N.30).






02/06/2016 09:00:00