Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Dues mirades

ubi Christus, ibi ecclesia


Des de fora. En la seva història de 2.000 anys, en la seva incidència en la cultura i en les belles arts dels països on fou establerta, en la seva organització ben travada: Sant Pare, bisbes, rectors, diòcesis, parròquies, en la seva atenció als malalts i marginats des de sempre (fou l’Església, des d’antic, la que instaura l’atenció ais malalts, leprosos, ancians, bojos, etc. Fixeu-vos que en tots els països de la cristiandat, els primers hospitals i asils portaven noms de sants); per tota aquesta obra gegantina es fa digna d’admiració.

Solament mirada des de fora, doncs, tot i que en la seva manera de fer no sempre ha estat un model de perfecció, l’Església se’ns presenta com una entitat eminentment religiosa, fundada per Jesucrist, estesa arreu del món, que transmet fe, esperança i amor a tothom i que, d’entrada, es fa mereixedora almenys del nostre respecte i de la nostra admiració. Des de dins Per a poder captar la realitat essencial de l’Església és del tot necessari «mirar-la des de dins», és a dir, a la llum de la fe.

Perquè l’Església és més que tota l’estructura de la seva institucionalització. La realitat essencial de l’Església, allò que la constitueix formalment com a Església de Jesús, és un «misteri», això és, un do de Déu al món perquè a través dels temps posi a l’abast de tothom la salvació de Jesús. Solament Ell, com Fill de Déu, podia vincular-se a unes estructures humanes, a uns signes externs (com els sagraments), la seva presencia, el seu Esperit i la seva gracia, en una paraula, la seva salvació. Podia fer-ho, volgué fer-ho i ho féu.

És aleshores que podem admirar tota la bellesa del vitrall, tota la transcendència de l’Església, tot l’amor amb el qual Jesús, a través de l’Església, continua fent-se present entre nosaltres i fent camí amb nosaltres. L’actitud reticent dels no creients envers l’Església és comprensible. Sense la llum de la fe, ¿com es pot mirar el vitrall des de dins? Com diem de l’encarnació de Jesús en el Credo, també la «seva» Església és una realitat que existeix «per a nosaltres els homes i per a la nostra salvació».

L’Església de la qual som pedres vives tots els batejats creients, aplega totes les dones i tots els homes que volen desempallegar-se del pecat, del mal i de la mort per incorporar-se a la salvació de Jesucrist; però continuem tots plegats essent una colla de pecadors. I això, quan es mira l’Església nomes des de fora, es una pedra d’ensopec. Parlàvem abans de l’eslògan tan repetit: «Jesucrist, sí; l’Església, no».

Però també dèiem que aquest «sí» a Jesucrist no és pas allò que la fe cristiana creu d’Ell. Dèiem que molts es miren Jesucrist com un gran pensador, un gran líder, un home el més bo entre tots els bons, etc. Però si Jesucrist no és el Fill de Déu, com confessa la fe cristiana, ni la seva paraula, ni la seva vida, ni la seva mort no podrien donar-nos l’esperança certa del nostre alliberament. I si Jesucrist no hagués ressuscitat, ¿com podríem tenir l’esperança de què la nostra existència personal transcendeix les fronteres de l’espai i del temps per a conèixer una vida eterna? I és que també hi ha dues maneres de mirar Jesucrist:

Des de la humanitat En aquesta visió parcial quedaren atrapats molts dels jueus contemporanis de Jesús. La realitat de la seva humanitat no els deixava captar el seu «misteri». L’havien conegut d’infant, d’adolescent, de jove, de fuster de Natzaret; menjava, treballava, es cansava, dormia, reia i plorava com «un de tants». Segur que per a molts era un bon company, un bon amic, un bon veí. Era un home bo com els seus pares; «de tal soca tal rebrot» devien pensar, i punt. Però d’això a creure’l Fill de Déu, hi ha un tros. A la llum de la fe A la llum de les promeses fetes als Patriarques i de les profecies que es compliren en Ell. A la llum del que’ l deien. «D’on ha tret aquesta saviesa?», «Parla amb autoritat», deia la gent. Les multituds s’engrescaven i el seguien. A la llum del que feia: tenia el cor obert a tothom i principalment ais marginats, malalts, leprosos, pecadors públics, «Passava per tot arreu fent el bé».

El desconcert de molts venia, doncs, d’aquella doble dimensió de la vida de Jesús: era home, certament, i això es veia. Era el Fill de Déu i això s’havia de creure, tot i que promeses, profecies, paraules i fets corroboraven aquesta afirmació i en donaven suficients motius de credibilitat. És clara la importància de l’actitud interna amb la qual judico els fets eclesials i la mirada amb la qual miro l’Església.






23/07/2015 09:00:00