Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

El jutge i la vídua


COM CANVIA EL COR DE DÉU? EL JUTGE I LA VIUDA (Lc 18,1-8)

En quines circumstàncies de la vida humana s'experimenta més la misericòrdia de Déu? Quan és més necessària que els altres dons de Déu? I quines són les condicions per reconèixer-la? El Jesús de l'evangeli de Lluc no sembla tenir dubtes: en l'oració s'albira el rostre misericordiós de Déu, que es reflecteix sobre la vida humana. Ens aturem ara a la paràbola dedicada a la constància en la pregària, explicada cap al final del viatge de Jesús a Jerusalem:

Els deia una paràbola per fer-los veure que calia pregar sempre sense defallir. «Hi havia un jutge en una ciutat que no tenia temor de Déu ni consideració als homes. Hi havia en aquella ciutat una vídua que l'anava a trobar, li va dir: "Fes-me justícia contra el meu adversari!". Durant molt de temps no va voler, però després es va dir a si mateix: "Encara que no tinc temor de Déu ni consideració pels homes, però aquesta viuda m'amoïna tant que li vaig a fer justícia perquè no aguantar més". Va dir, doncs, el Senyor: "Fixeu-vos què diu el jutge injust; i Déu, no farà justícia als seus elegits que clamen a ell dia i nit, i els fa esperar? Us asseguro que els farà justícia aviat. Però, quan el Fill de l'home vindrà, trobarà fe a la terra?"».

1. Un jutge, Déu i una vídua

Són protagonistes de la paràbola un jutge que no tem a Déu i una vídua. La relació entre els protagonistes és, de nou, triangular: el jutge que es relaciona amb Déu i amb una vídua. La nova relació és original, perquè en totes les altres paràboles en què hem aprofundit fins ara, Déu no està mai directament implicat: ho està per mitjà d'una persona, com Abraham en la paràbola del ric i del pobre Llàtzer, o està ocult després el pare misericordiós. L'elecció es deu al tema de l'oració, que ha inspirat la paràbola. Per la mateixa raó Déu està implicat en la paràbola que tractarem en el pròxim capítol. En l'escala social del temps de Jesús el jutge és l'emblema del màxim poder, sobretot en un ambient caracteritzat per l'analfabetisme i l'escassa familiaritat amb les lleis. El jutge era com l'alcalde de la regió: advocat, fiscal i notari; tenia un poder il·limitat. D'altra banda, s'esmenta a una vídua, que expressa la condició humana més precària, al costat de la dels orfes. Quan no podia comptar amb l'autoritat familiar i civil del marit, la vídua és veia amb freqüència sotmesa a diversos abusos. Per tant, es troben en relació cim del poder i la màxima debilitat humana. Al costat dels dos protagonistes, l'atenció se centra en Déu, al qual es correlaciona amb el jutge. Al principi es diu que el jutge no tem a Déu; després és ell mateix el que el reconeix; i segueix al final la comparació entre el jutge i Déu.

Jesús subratlla de manera particular la distància del poder civil entre el jutge i la viuda: el jutge no té cap temor de Déu o no és persona religiosa. A més de no témer o no creure en el Déu d'Israel, gestiona la justícia al seu gust. Més que d'un jutge «deshonest», es tracta d'un jutge injust, que no té un cor compassiu perquè no creu en Déu.

En el front oposat està l'acció d'una vídua que es dirigeix, sense desistir, al jutge perquè li faci justícia contra el seu adversari. La paràbola no diu res sobre l'adversari: el que interessa és la voluntat del jutge, en comparació amb Déu en qüestió de justícia, i la importunitat de la vídua. Després de molta insistència, el jutge decideix atendre la súplica de la vídua. No obstant això, no és la compassió la que canvia el seu cor, sinó la insistència contínua de la vídua.

2. Déu no és un jutge

Després d'haver explicat la paràbola del jutge i la viuda, Jesús interpel·la els oients i els interroga sobre el que pensen respecte en actuar de Déu. Recorrent a una argumentació que va del nivell menor al major (o a fortiori), Jesús pregunta als oients si Déu farà justícia als seus elegits abans i millor que el jutge respecte a la vídua. Al contrari que el jutge injust, Déu farà justícia aviat als seus elegits que li reclamen de nit i nit.

No obstant això, la diferència enorme entre el jutge i Déu està en un tret comú que il·lustra l'inestimable valor de l'oració. Els dos reexaminen la seva manera d'actuar amb la vídua i amb els elegits per les súpliques rebudes. Sovint es té de Déu la idea que és impertorbable o que no canvia el seu projecte per als éssers humans. Occident ens ha acostumat a pensar en un Déu sense passió, que no es deixa condicionar per cap agent extern. La història de la salvació transmet un rostre diferent de Déu: un Déu que es deixa interrogar per les situacions humanes i escolta la pregària dels seus elegits (els pobres i els febles) que li supliquen.

Sobre aquesta disponibilitat a avaluar els seus projectes, són paradigmàtics dos episodis de l'Antic Testament: la pregària del rei Ezequies i la penitència dels habitants de Nínive. El segon llibre dels Reis compte que Ezequies va emmalaltir greu- ment; la seva vida penjava d'un fil. Amb la cara volta cap a la paret de casa, el rei eleva la seva pregària: «Senyor, recorda que jo he caminat a la vostra presència amb fidelitat i cor perfecte fent el recte als teus ulls» (2 Re 20,3). L'oració i les llàgrimes d'Ezequies són escoltades pel Senyor, que li cura de la malaltia.

El llibre de Jonàs descriu com Déu es penedeix del mal amb què havia amenaçat els habitants de Nínive (Jon 3,10). Un Déu misericordiós és inconcebible per a Jonàs: «Va ser per això que em vaig apressar a fugir a Tarsis. Perquè bé sabia jo que tu ets un Déu compassiu i benigne, lent per al càstig, gran en amor, que es penedeix del mal» (Jon 4,2). El profeta ha buscat de totes les maneres possibles evitar la misericòrdia de Déu i, després d'haver predicat als habitants de Nínive, s'asseu a mirar si finalment Déu els castiga. Mentre els habitants de Nínive fan penitència, Jonàs s'atura a l'orient de la ciutat, a l'ombra d'una cabana. Per socórrer el Senyor fa créixer una planta de ricí que li procura alleujament, però l'endemà la fa assecar i Jonàs demana poder morir. Amb un argument que anticipa la nostra paràbola, Déu interroga el profeta: «Tu tens llàstima d'un ricí pel qual res t’has cansat, que no vas fer tu créixer, que en el terme d'una nit va ser i en el terme d'una nit va assecar. I, no tindré llàstima jo de Nínive [...]?» (Jon 4,10-11).

El Déu de l'Antic i del Nou Testament es deixa commoure el cor perquè vol no la mort del pecador, sinó que es converteixi i visqui (Ez 33,11).






14/04/2016 09:00:00