Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Estimar és do d'un mateix

La gran diferència entre bens espirituals i materials


La vida social es fonamenta en la existència d’allò que és comú a molts. El que és específicament humà és un bé compartit per a molts. Ho veiem, per exemple, amb el llenguatge, que és un mode de compartir les idees amb d’altres persones. Sense llenguatge no hi hauria vida social. Les idees són un tipus de bens que poden ser compartits indefinidament.

De fet, hi ha gran diferència entre els bens espirituals i els materials. Els bens materials normalment es poden “repartir”. Podem donar trossets de pastís a tots els convidats que seuen a taula. Però solament els bens espirituals es poden “compartir”, com quan compartim una alegria o una pena amb els amics més íntims.

Els bens espirituals, -al contrari dels materials- augmenten quan es comparteixen: el saber, per exemple, progressa quan es transmet, i les alegries compartides son més intenses. Compartir és senyal de la presència del esperit. La forma més intensa del compartir i la forma més rica de relació entre persones és l’amor.

Clàssicament s’ha distingit entre l’amor de benevolència, i de necessitat o concupiscència. La benevolència és l’afirmació de l’altre en tant que altre, és a dir voler que l’altre creixi. Aquest tipus d’amor no relliga la persona estimada a les pròpies necessitats o conveniències sinó que l’afirma en si mateix. Clarament veiem que és força diferent de l’amor natural de necessitat o de desig, ja que aquest el que busca és solament el propi profit i l’afirmació d’un mateix.

Tots els actes de la vida humana, d’una forma u altre, tenen a veure amb l’amor. Per això, l’amor no és únicament un sentiment sinó un acte de la voluntat que es acompanyat d’un sentiment. Pot haver-hi amor sense sentiment i sentiment sense amor, perquè “sentir” no és “voler”.

Sentir i voler no s’han de confondre tot i que tampoc es poden separar. Estimar és “sentir afecte” o bé l’afecte és sentir que s’estima però,  per damunt de tot, l’amor és un acte de la voluntat que te efectes molt definits. Podem dir, en resum, que l’amor està integrat per “afectes” i “efectes”.

Contràriament el que pot semblar aquesta no és una visió negativa de l’amor. Ben al contrari. El més conegut dels efectes de l’amor resulta ser el menys important. Em refereixo a la repercussió que l’amor té en el subjecte, és a dir, el plaer o el goig de posseir allò que es buscava o es volia. Si fem d’aquesta satisfacció un fi en ell mateix ens equivocaríem de bon tros.

Fer un breu repàs dels actes propis de l’amor ens pot obrir a una consideració més amplia i humana de l’amor. I encara que semblin sinònims no em resisteixo a posar-ne uns quants (i que potser puguis servir per un examen propi de com anem d’estimació veritable).

Estimar implica el desig i el coneixement de l’altre. I això vol dir estimar allò que el fa més feliç. En aquest sentit estimar és conèixer, és dialogar, és compartir, és acompanyar i és desitjar romandre amb la persona estimada.

Estimar és l’afirmació de l’altre. I això vol dir alegrar-se amb ell o ella, perdonar, renovar l’amor, ajudar, cuidar, curar, fer suau les ofenses, sofrir amb l’altre, compadir-se d’ell, consolar, acceptar i respectar la persona estimada.

Estimar és també “escollir” l’altre, preferir-lo, posar-se en el seu lloc, sentir de la mateixa manera, comprendre i escoltar, donar temps i atendre. Les promeses no son ja solament acords sinó actes de confiança que estimen amb llibertat. I sobre tot, és esperar.

Aquestes tres dimensions de l’amor: conèixer l’altre, afirmar i escollir la persona estimada fa de l’amor el do més preuat que ens porta a viure’l més com a do agraït d’un mateix que com a mer desig o sentiment fonedís.






09/10/2014 09:00:00