Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

L'Església, un misteri

L'església com a sagrament o la seva dimensió mistèrica


Cal mirar l’Església per saber descobrir el rostre de Jesús en ella. Aquesta mirada a l’Església cal, però, que sigui «des de dins», és a dir, una mirada que inclogui el respecte, l’admiració i l’amor, mirada que no és sempre freqüent, inclús entre creients.

Sovint es confon la mirada crítica dels fets eclesials amb una mena d’actitud distant envers la seva vida i historia. En la mesura en què la nostra consciencia deixa d’estimar l’Església, es paralitza el nostre progrés en la fe, fins al punt d’opinar de l’Església des d’un sentiment de pertinència condicionat i parcial.

Quan els cristians ens reunim per celebrar la nostra fe, després de llegir, escoltar i comentar les lectures bíbliques com a «Paraula de Déu», recitem, tots junts, el «Credo» o professió de fe en les veritats essencials del cristianisme. Una de les afirmacions proclamades com a veritat de fe és: «Crec en la santa Mare Església catòlica»

Si ens cal creure en l’Església, vol dir que la seva realitat total o la seva dimensió més essencial no és pas una «evidencia» palpable i visible -aleshores ja no caldria creure-, sinó que aquesta realitat total o dimensió més essencial cal saber captar-la i «creure- la» més enllà de les seves estructures visibles. Allò que crea, constitueix i fa l’Església en la seva realitat essencial és el que anomenem «misteri de l’Església».

El Papa ens ensenya que l’Església és mare. “Qui s’ha obert a l’amor de Déu, ha escoltat la seva veu i ha rebut la seva llum, no pot retenir aquest do per a ell tot sol. La fe, essent escolta i visió, es transmet també com a paraula i llum. L’apòstol Pau, parlant als Corintis, fa servir precisament aquestes dues imatges. Per una banda, diu: «Però tenint el mateix esperit de fe, segons el que està escrit: He cregut i per això he parlat, també nosaltres creiem i per això parlem» (2Co 4,13).

La paraula rebuda esdevé resposta, confessió i, d’aquesta manera, ressona per als altres, invitant-los a creure. Per altra banda, sant Pau es refereix també a la llum: «Reflectim la glòria del Senyor i ens anem transformant a imatge seva» (2Co 3,18). És una llum que es reflecteix de rostre en rostre, com Moisès reflectia la glòria de Déu després d’haver parlat amb ell: «[Déu] ha brillat en els nostres cors, perquè resplendeixi el coneixement de la glòria de Déu reflectida en el rostre de Crist» (2Co 4,6).

La llum de Crist brilla com en un mirall en el rostre dels cristians, i així es difon i arriba fins a nosaltres, de manera que també nosaltres puguem participar en aquesta visió i reflectir-ne a altres la llum, igual que en la litúrgia pasqual la llum del ciri encén altres moltes candeles. La fe es transmet, per dir-ho així, per contacte, de persona a persona, com una flama encén una altra flama.

Els cristians, en la seva pobresa, planten una llavor tan fecunda que esdevé un gran arbre que és capaç d’omplir el món de fruits. La transmissió de la fe, que brilla per a tots els homes en tot lloc, passa també per les coordenades temporals, de generació en generació. Atès que la fe neix d’un trobament que es produeix en la història i il·lumina el camí al llarg del temps, té necessitat de transmetre’s a través dels segles. I mitjançant una cadena ininterrompuda de testimonis arriba a nosaltres el rostre de Jesús.

Com és possible això? Com podem estar segurs d’arribar al «veritable Jesús» a través dels segles? Si l’home fos un individu aïllat, si partíssim solament del «jo» individual, que busca en si mateix la seguretat del coneixement, aquesta certesa seria impossible. No puc veure per mi mateix el que s’ha esdevingut en una època tan distant de la meva. Però aquesta no és l’única manera que té l’home de conèixer. La persona viu sempre en relació. Prové d’altres, pertany a altres, la seva vida s’eixampla en el trobament amb altres.

Fins i tot el coneixement de si mateix, la mateixa autoconsciència, és relacional i està vinculada a altres que ens han precedit: en primer lloc els nostres pares, que ens han donat la vida i el nom. El llenguatge mateix, les paraules amb què interpretem la nostra vida i la nostra realitat, ens arriba a través d’altres, guardat en la memòria viva d’altres. El coneixement d’un mateix sols és possible quan participem en una memòria més gran. El mateix passa amb la fe, que duu a la seva plenitud la manera humana de comprendre. El passat de la fe, aquell acte d’amor de Jesús, que ha fet germinar en el món una vida nova, ens arriba en la memòria d’altres, de testimonis, conservat viu en aquell subjecte únic de memòria que és l’Església. L’Església és una Mare que ens ensenya a parlar el llenguatge de la fe.

Sant Joan, en el seu Evangeli, ha insistit en aquest aspecte, unint fe i memòria, i associant-les totes dues a l’acció de l’Esperit Sant que, com diu Jesús, «us ho anirà recordant tot» (Jn 14,26). L’Amor, que és l’Esperit i que s’estatja en l’Església, manté units entre ells tots els temps i ens fa contemporanis de Jesús, convertint-se en el guia del nostre camí de fe”. (Papa Francesc., Lumen Fidei.N.37-38)

Hi ha qui, parlant lleugerament, diu: «Els cristians tot ho arreglen amb misteris. Quan arriben a un punt que, d’entrada, no és «externament» constatable -encara que després pels seus efectes pot ser-ho- ja ens surten amb el misteri».

Em sembla, sincerament, que tampoc és això. Fixem-nos que tots estem d’acord que, sovint, allò que dóna sentit a la nostra vida, i que per a cadascú de nosaltres és un goig o un dolor, una il·lusió o una frustració, ens resulta indefinible i inexplicable: «no sé com dir-ho», «no ho entenc», «no tinc paraules per explicar-ho», «no em facis dir el què o el com, però és fantàstic», etc.

Semblantment, quan parlem de «misteri» no parlem de quelcom inexistent o contrari a la raó, irracional o absurd, o simplement il·lusori, sinó de quelcom que, ni que sigui expressant-se o realitzant-se a través d’estructures personals, humanes, històriques, socials, etc. tanmateix es fa difícil o impossible de captar-ho materialment, encasellar-ho i fer-ne «objecte» de coneixement pels nostres sentits.

En canvi, però, a l’esperit de la persona -que vulguem o no, tant té de misteriós- sí que li plau la proposta raonable, i corroborada per fets històrics i vivencials de «credibilitat», d’allò que anomenem amb la paraula «misteri». A més, si volem ser coherents amb la nostra fe cristiana, hem de dir que, per a nosaltres, el misteri de la persona humana, el misteri de Crist, el misteri de l’Església, etc. flueixen del «Misteri de Déu» font primera i última de tota realitat, i que com a font de tot és també plenitud de tot, i vol que tot el que, per voluntat d’Ell, ha esdevingut «creat», sigui també últimament i definitivament «glorificat», «salvat» de l’absurd a què l’abocava la presència del pecat, del mal i de la mort en la persona, en la història, en el món.

I és per això, perquè tot ve de Déu i va a Déu, i tot el que fa referència a la realització històrica del designi de Déu té irrenunciablement aquest vessant o dimensió de misteri. Quan diem, doncs, que l’Església és un misteri, volem dir això: que és molt més del que sembla, i que totes les seves estructures temporals, humanes, històriques, són com un embolcall de l’acció salvífica que, a través d’elles, realitza l’Esperit Sant, que ara, i fins a la fi de la història temporal de la Humanitat, actualitza, desplega i porta a la plenitud la salvació obrada històricament per Jesucrist.

Aquest és un eslògan en boca de molta gent. Pel que més o menys han sentit dir, Jesucrist per a ells «fou» un gran home, un gran pensador, un gran líder que acaba malament perquè a tots nosaltres, descaradament o subreptíciament aliats amb el mal i la mentida, ens fan nosa tots aquells que voldrien de debò construir un món millor. Tanmateix, amb més o menys convicció, creuen que, un cop mort i enterrat, s’ha acabat la història de Jesús de Natzaret. I aleshores, és clar, per a què l’Església?






09/07/2015 09:00:00