Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

L'adulteri del cor

Sant Joan Pau II ens descobreix la vocació al matrimoni com una veritable crida a viure l'espiritualitat conjugal


El cor de l'home i el de la dona estan ferits des del pecat dels orígens, i la mirada que projecten sobre el cos de l'altre està falsejada.

En l'estat d'innocència original, l '«estat de gràcia» que correspon al temps d'abans del pecat, l'home i la dona eren capaços de veure en els signes corporals de la seva masculinitat i de la seva feminitat invitacions a una plenitud de comunió destinada a establir en la seva vocació una imatge de la comunió d'amor de les persones divines. La mirada que projectaven llavors sobre el cos de l'altre i, especialment, sobre els signes sexuals del cos de l'altre, era així perfectament pura i transparent. Així podien celebrar aquests signes en el goig compartit respecte d’allò pel que havien estat creats en el pla de Déu.

La mirada que projectaven sobre aquests signes després del pecat és completament diferent. No veuen en ells sinó una semblança de la sexualitat animal i es converteixen així en objectes de molèstia i de vergonya. Fins i tot es torna arriscat mostrar-los, perquè són enormement susceptibles de despertar en l'altre una mirada, ja no d'invitació al lliurament, sinó de concupiscència.

És sabut el terriblement difícil que resulta als esposos lliurar-se completament a la mirada de l'altre en la nuesa del cos. La nuesa ens desarma. Ens despulla de totes les nostres proteccions i ens deixa en una terrible vulnerabilitat. Els botxins ho saben molt bé, i comencen per despullar el cos per humiliar les ànimes. Els nazis ho sabien i, com a primera etapa de la seva empresa de deshumanització, obligaven a despullar-se als que arribaven als seus camps d'extermini. En l'estat matrimonial, mantenir-se, amb pau d'ànima i de cor, nu, sota la mirada de l'altre, exigeix tenir una confiança total en ell o ella i estar segur que aquesta mirada no jutjarà, no avaluarà, no «calibrarà», no criticarà, sinó que es mantindrà en una simple admiració.

Quan es trenca la comunió o aquesta està ferida, la primera conseqüència és sostreure la nuesa del nostre cos a la mirada de l'altre. Al final d'una discussió de parella, sabem que és molt difícil despullar-se abans que hagi tingut lloc una iniciativa de perdó que hagi permès admetre, més enllà de la reconciliació, que deixem a l'altre posar els seus ulls sobre el nostre cos nu.

A vegades es mica en mica es pot donar una situació espiritual en la qual solament pregant l'un costat de l'altre, per exemple quan assisteixen en família a la missa dominical, i acaben per pregar l'un sense l'altre, tenint la impressió que així ho fan millor. Aquesta és una perillosa il·lusió, que condueix d'una manera inevitable a una certa opacitat de la mirada projectada sobre el cos de l'altre. Els esposos s'arrisquen així a desesperar-se de la comunió a la qual estan cridats, per acabar resignant-se a una simple coexistència. Encara que conservin el costum de mantenir relacions sexuals, ja es tracta solament de relacions, però no de comunió.

És la nuesa recíproca de les ànimes en una autèntica vida de pregària en parella la que educa la mirada i li permet la possibilitat de projectar-se sobre l'altre en un clima de respecte que descobreix la vocació del cos al propi lliurament. És, en primer lloc, l'oració en comú la que prepara per a la veritable unió dels cossos amb autèntica llibertat. Llibertat que no coneixen els pagans, per molt cas que facin d’un erotisme savi. Aquesta llibertat permet als esposos passar de l'ofrena de si mateixos en la pregària comuna a l'èxtasi dels cossos, després d'haver traçat prèviament sobre el cos ofert l'altre el senyal de la creu, signe de l'ofrena redemptora i nupcial del Crist-espòs de l'Església-esposa.

El matrimoni és una escola d'humilitat, perquè és un estat que força, no només a admetre, sinó a viure d'una manera concreta les exigències de l'encarnació. Si el fet de mirar a una dona «per desitjar-la» té com a conseqüència fer d’aquesta dona una adúltera en el seu cor, és perquè el fet de mirar no és neutre, i produeix aquest efecte en l’actitud interior de l'home. La mirada que projectem sobre l'altre mai és neutra. Quan Crist diu «tot el que mira», s'adreça a cadascú de nosaltres i no només als interlocutors que tenia al seu davant al pronunciar aquestes paraules. «Aquest home és, en cert sentit, 'cada' home, 'cadascun' de nosaltres”.

L’adulteri del cor va introduir la concupiscència en el cor de l'ésser humà, amenaçant la significació esponsal del cos. En el matrimoni no prometem únicament a l'altre l'exclusivitat del lliurament del nostre cos, sinó també la del cor. Les persones casades estan obligades, per tant, a exercir una vigilància particular pel que fa a la qualitat de la mirada que projecten sobre els altres homes i les altres dones. Ens introduïm per la via de l'adulteri quant consentim donar als altres el que hem de reservar exclusivament al marit o l'esposa legítima.

En conseqüència, forma part de l'adulteri interior el fet de mantenir relacions afectives profundes amb algú diferent a l'espòs o l'esposa. El mateix cal dir de les amistats que s'hagin pogut establir abans del matrimoni i que cal viure-les d'una altra manera després del matrimoni. Podem considerar així mateix com adulteri interior l'afecte massa exclusiu consentit als fills en detriment del que devem a l'espòs o l'esposa.

El que constitueix l'adulteri al cor és la naturalesa mateixa de la mirada projectada sobre l'altre, aquesta mirada de desig que apunta a instrumentalitzar l'altre al servei de la nostra pròpia satisfacció, aquella que intenta apropiar-se del altre per a satisfer-se, quan en realitat hauria de presidir un respecte absolut a la llibertat del lliurament.






30/04/2015 09:27:00