Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

La doble església

Ministeri d'ensenyar, santificar i regir el poble de Déu


És tota l’església la que és enviada al món. I tots els membres de l’Església hem rebut aquesta missió, segons les diferents vocacions, temps i dons de l’Esperit. La nota de l’apostolicitat de l’Església és molt important, sobretot en moments en què sovint s’insinua la tesi de la doble Església.

Com si hi hagués una església peregrina, poble de Déu en marxa, gens articulada i fonamentalment fecundada només pel baptisme; i una altra Església posterior, a voltes impostora, que provindria d’esdeveniments històrics posteriors i foscos, i que, d’alguna manera, s’hagués instal·lat i organitzat jeràrquicament, aconseguint una mena de poder gens evangèlic, amb el pas del temps.

Convé, doncs, recordar que ha estat Crist qui ha instituït i donat autoritat, missió, orientació i finalitat al ministeri eclesial: el Crist Senyor, amb vista al govern i continu increment del poble de Déu, va instituir en la seva Església diferents ministeris ordenats pel bé de tot el cos. Perquè els ministres, que posseeixen la potestat sagrada, estan al servei dels seus germans, a fi que tots els qui formen part del poble de Déu (...) arribin plegats a la salvació (LG 18).

Ningú no es pot donar a ell mateix el manament i la missió d’anunciar l’Evangeli. De fet, això no depèn dels propis mèrits o saviesa, sinó que és do del Crist. D’Ell reben els ministres la potestat, la missió i la facultat d’actuar en el seu nom, mitjançant un sagrament propi. El sagrament de l’ordre atorga al ministeri eclesial un caràcter col·legial, és a dir, que tot bisbe exerceix el seu ministeri dintre el col·legi episcopal, en comunió amb el bisbe de Roma, successor de Sant Pere i cap del col·legi, i els preveres exerceixen el ministeri dintre del presbiteri de la diòcesi, sota la direcció del seu bisbe.

I, a la vegada, pertany a la naturalesa sacramental d’aquest ministeri eclesial el fet que tingui un caràcter personal. Cadascun dels ministres és cridat personalment (Jo 21, 22), actuant en la persona del Crist, de manera que el ministeri sacramental és un servei col·legial i personal exercit en nom de Crist. Crist va instituir els dotze com un col·legi o grup permanent al davant del qual va posar Pere, de semblant manera el Papa, successor de Pere i els bisbes, successors dels apòstols, es troben units ells amb ells (LG 22).

El ministeri pastoral de Pere i els altres apòstols pertany als fonaments de l’Església i és continuat pels bisbes sota la primacia del Papa. El Papa, bisbe de Roma i successor de Sant Pere, és el principi perpetu i el fonament visible de la unitat, tant dels bisbes com dels fidels (LG 23). No estem, dones, davant d’opinions que depenguin més o menys de la nostra personal apreciació, sinó dels fonaments de l’Església que Jesús va voler.

El ministeri d’ensenyar és exercit pel magisteri viu de l’Església (LG 12). La missió del magisteri és protegir-nos de desviacions i defalliments, i la garantia de professar sense error la fe autèntica. Els fidels han de donar a aquest ensenyament ordinari «l’assentiment religiós del seu esperit» (LG 25), que cal distingir de l’assentiment de la fe, però que el prolonga (CEC 892).

El ministeri de santificar fa de l’Església el centre de la vida dels cristians. Junt amb la pregaria, el treball, la Paraula, els sagraments i l’exemple de vida, els ministres s’han d’esforçar a ser models del ramat (1 Pe 5, 3).

El ministeri de regir porta els bisbes a exercir la seva autoritat en l’esperit de servei al Mestre, per tal que amb consells i exemples, siguin i actuïn a imitació del Bon Pastor.

No existeixen, doncs, dues Esglésies; una jeràrquica o constitucional; i una altra carismàtica o espiritual; sinó una de sola, articulada de diferents maneres, segons el voler de Crist. Aquesta suposada estructura de poder, així com altres deformacions del ser de l’Església, poden significar una veritable dificultat en el nostre coneixement eclesial i cristià.

En un moment determinat del creixement de la nostra fe i adhesió eclesials, la suficient formació d’aspectes històrics de la vida de l’Església: la inquisició, el procés a Galileu, la violència, els papes immorals, les declaracions referents a la pena de mort o d’altres qüestions discutides poden ser-nos de gran ajut. Sobretot, sabent que sovint moltes informacions se’ns ofereixen en un context molt llunyà, inclús contradictori, amb els ulls de la fe amb què cal mirar l’Església.

Pot ser molt útil estudiar alguns trets d’aquests moments, tant per formar-nos una opinió encertada, com per aprendre de la història el que ens cal no repetir. El desig de demanar perdó pels pecats històrics de l’Església està inspirat en un profund amor a la veritat, que ens cal concretar i conèixer ben bé. D’altra manera, viurem la nostra adhesió a l’Església d’una forma condicionada i poc fecunda.






19/11/2015 13:00:00