Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

La fe és un acte lliure

Només creiem si volem


Creure és un acte sobrenatural, lliure i raonable. Sobrenatural, perquè sobrepassa l'ordre natural o normal de les coses quotidianes, i suposa l'ajuda gratuïta i interior de Déu en el nostre cor. Lliure, perquè l'acceptació de la fe, en ella mateixa, és voluntària i personal, fruit d'una decisió responsable. Raonable, perquè l'acte de fe, com tot acte humà, està fonamentat i mogut per uns motius proporcionats.

Justament l'element objectiu de la fe és allò que està absent, que no es fa evident per si mateix, allò que encara no és assequible pel pensament, i per això és motiu d'esperança. Però, d'altra banda, l'element objectiu no és l'únic. Hi ha un element personal, subjectiu, que permet que el creient tingui aquesta realitat objectiva no evident com totalment certa. Només creiem si volem.

La fe no és el resultat d'una argumentació teòrica. No és la conclusió d'unes premisses anteriors. En una habitació il·luminada; i encara que hi hagi llum, si no vull obrir els ulls, no veuré res. Però també és cert que si no hi ha algú que sàpiga, no podrà haver-hi ningú que cregui.

Si obro molt els ulls però no hi ha llum tampoc puc veure. Aquesta és la força del testimoni. És millor veure per un mateix a veure a través d'un altre; però és millor creure en un altre que sap, que no veure res. Quan un amic testimonia un fet que nosaltres no hem presenciat, tenim accés indirecte a aquests fets, tenim un coneixement d'allò que se'ns explica. Sempre serà millor saber d'aquesta manera que no saber res.

La fe ens situa al mig del veure que encara no posseïm i del no veure res. D'aquí que als testimonis de la fe sempre els demanem que sàpiguen, és a dir, que ells hagin vist, i que no ens menteixin. Si hem d'escollir entre escoltar i no veure res, és millor escoltar. D'aquí que la fe entre per l'oïda, per escoltar atentament a aquells que ens transmeten la veritat de Déu.

Hesíode deia que ser savi amb el cap d'un altre és menys que ser savi per un mateix; però és infinitament de més pes que, per orgull, no voler dependre d'aquell que realment sap i, al mateix temps, menysprear aquella persona que creu.

En teologia es denominen preàmbuls de la fe aquells pressupostos que, encara que no formen part de la fe estrictament parlant, són necessaris per a poder creure: la immortalitat de l'ànima, la certesa de l'existència de Déu, la seguretat que els testimonis no ens enganyen . Sovint s'ha dit que creure és un salt en el buit. I ho és en un sentit de confiança i entrega.

Però no és el buit total, sinó un salt a les mans de Déu Sobirà i Misteriós. I d'altra banda, hi ha prou fonament, suficients raons perquè el salt no sigui un contrasentit o un fet inhumà. La fe pot superar la raó, però no la contradiu.






22/10/2015 09:07:00