Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

La primacia de la gràcia

Déu és just quan justifica


3. La justificació per gràcia
 
En el nostre temps, per desgràcia, un dels termes més subjectes a equívocs és «justificació», que en el llenguatge comú equival a trobar una excusa que disculpa. Cal pensar en qualsevol mena de justificant en l'àmbit laboral. Comprometedors són també termes com «justícia» i «reconciliació». Sovint la justícia es veu com una forma de retribució: el bé reservat a què fa el bé i el mal a qui fa el mal. I la reconciliació és entesa com a fruit d'una pau restablerta entre persones en conflicte.

La nostra paràbola expressa una visió diferent de la justícia, de la justificació i de la reconciliació. Primer de tot, els tres termes són units per la gràcia que Déu concedeix al recaptador i no al fariseu. A un que es justifica només, s'oposa l'altre, que espera del Senyor la gràcia per a ser justificat. Sobre aquest primat de la gràcia són necessàries algunes precisions, altrament la paràbola és malentesa i instrumentalització dóna. La gràcia no està condicionada pel pecat: és erroni pensar que és necessari pecar per obtenir la justificació i la reconciliació amb Déu.

Com més pecats, tant més es rebria la gràcia divina. Ens trobaríem davant una manera de pensar no molt diferent d'aquell del fariseu: una gràcia que depèn del pecat (la del recaptador), semblant a la que està condicionada pel mèrit (la del fariseu). La gràcia de la justificació exigeix ser sempre gratuïta i avantatja qualsevol acció humana. A causa del primat de la gràcia, sant Pau ha estat malinterpretat: caldria fer el mal o no observar la Llei per rebre el bé de la gràcia. En la Carta als Romans reacciona contra aquesta instrumentalització, per subratllar que la gràcia sobreabunda no perquè estigui condicionada pel pecat, sinó perquè som justificats en Crist només per gràcia:
«Havent, doncs, rebut de la fe nostra justificació, estem en pau amb Déu, pel nostre Senyor Jesucrist, per qui hem obtingut també, mitjançant la fe, l'accés a aquesta gràcia [...]» (Rm 5,1- 2). Un ulterior malentès es refereix a les modalitats amb les quals es realitza la justícia de Déu.

En general s'ha arribat a pensar que Déu ha de ser primer just i després justificar el pecador. A la pràctica forma part de l'equitat donar primer a cadascú el seu i després justificar. Així es malentén una dada central de la justícia divina: Déu és just en el moment en què justifica el pecador. Sobre aquest aspecte, la paràbola és clara: la justificació no s'atorga al recaptador després d'una justa retribució. En aquest cas el fariseu tindria una part de raó, ja que és un gelós observant de la Llei.

Més aviat entre la justícia de Déu i la justificació del pecador no hi ha cap distància: Déu és just quan justifica al pecador! En fi, és rellevant la conseqüència principal de la justificació: ser reconciliats per Déu per a una relació nova i inesperada. Ja que la justificació és acció gratuïta de Déu, fins al punt que la justificació del recaptador supera qualsevol previsió, la justificació no correspon al restabliment de la pau entre dues persones que es troben al mateix nivell. Aquí està tota la paradoxa de la reconciliació en Crist: mentre que, generalment, el que s'equivoca paga i demana reconciliar-se amb qui té raó, en Crist Déu ha reconciliat el món amb ell «no tenint en compte les transgressions dels homes, sinó posant en nosaltres la paraula de la reconciliació» (2Co 5,19).

Si el fariseu no torna a casa amb pau, és perquè les seves obres bones no li han impedit jutjar els altres, mentre que és justificat el recaptador, que evita condemnar a ningú.






13/10/2016 09:00:00