Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

La vigoria de l'ànima

Cal harmonitzar be el natural i el sobrenatural.


L’arrel etimològica de la paraula “virtut” (del llatí virtus) significa “força” o “vigoria”, i també “perfecció” o “mèrit” (del grec, areté). Com ja sabem, són un hàbit, és a dir una energia positiva i ferma, una disposició estable per a realitzar actes bons.

Engrescats ja en el treball interior d’assolir aquests hàbits bons, ens cal ara distingir entre virtuts sobrenaturals (anomenades “infoses”) i naturals. Déu ofereix a tota persona una fita sobrenatural. Ens proposa com a fi de la nostra existència arribar a ser una mica com Ell. El terme de la nostra existència és arribar a contemplar Déu, i això depassa totalment les nostres forces.

Necessitem, per aconseguir-ho uns hàbits proporcionats a aquest fi i que no depenen de nosaltres. Són les virtuts “infoses” de la fe, esperança i caritat. Dir que aquestes virtuts ens són “gratuïtes” no vol dir que no calgui una certa disposició per a rebre-les, una mena d’obertura a l’acció de Déu. Avui, influenciats per un ambient “anti”, a moltes persones els manca aquella “bona voluntat” receptiva al do de Déu, sense la qual és més difícil creure. Es tracta d’una situació semblant a la “set” de la Samaritana en el seu diàleg amb Jesús.

És força evident que l’acte de fe que després ella farà és fruit del “do de Déu” (Si sabessis el do de Déu!), però també és cert que aquella dona té “set” i no defuig les conseqüències d’escoltar aquell “profeta” que finalment reconeix com a Salvador. Tenir un cor preparat, posseir aquella bona voluntat, aquella set d’escoltar són actituds que ens disposen a rebre el do de Déu, actituds que sovint trobem més en els pobres i senzills de cor... A més a més de les virtuts infoses, podem assolir també uns hàbits naturals que ens capaciten per aconseguir el fi proporcionat a la nostra naturalesa i que haurem d’harmonitzar amb les virtuts sobrenaturals.

Com veieu aquesta distinció entre virtuts sobrenaturals i naturals no és gens banal. Hi ha qui no la fa i pretén entendre de les coses sobrenaturals encara que no tingui fe. I això és tan difícil com gaudir d’una pel·lícula xinesa sense saber xinès, o encara més, és com pujar la torre de Colom sense ascensor ni escales. A les coses sobrenaturals els cal la llum de la fe, com per escriure ens calen paraules.

De fet, quan opinem de Déu, de Crist o de l’Església sense fe, només amb discursos naturals, hi ha una aparença de racionalitat, però és només una aparença. Avui està molt estesa aquesta mena de “gnosi” cristiana, com si la fe fos una conseqüència directa del nostre raonament humà, o de la nostra voluntat d’acció o com si es tractés de qualsevol aprenentatge humà o pedagògic.

Si no harmonitzem bé allò sobrenatural amb allò natural, tenim la persona fideista (i molt pietosa) que creu, sense voler entendre res de res. Això no és normal perquè tothom vol conèixer millor allò que s’estima; o bé, la persona naturalista que converteix el misteri en un absurd. Darrerament tenim una forta influència del naturalisme que ens porta a ridiculitzar tot allò que ens depassa. Déu seria una Energia impersonal; Crist, un predicador amb un bon missatge; l’Església, una agència de serveis; la pregària cristiana, una teràpia de grup; la moral de virtuts, una imposició eclesiàstica etc.
 
En la pedagogia de la fe hem d’evitar el risc del naturalisme que prové del desig, noble però impossible, de què la fe es generi espontàniament de la reflexió compartida o de compromisos voluntaristes. De fet, la fe no pot néixer si no és per l’impuls de la gràcia com a do gratuït de Déu. També és naturalisme la traducció sistemàtica del missatge revelat com si fossin només un conjunt harmoniós de valors humans. Hem vist fins ara com els hàbits són fruit de la llibertat, però ara podem afegir també que, al mateix temps, els hàbits —bons o dolents— influencien en la llibertat i ens apropen i faciliten el fi que volem assolir.

Què bonic és poder-se construir! Perquè no hi dediquem més temps i esforç? Es tracta d’una pràctica que pot esdevenir quasi natural, i ens pot fer descobrir un goig molt profund i durador. Amb les virtuts, cadascun dels esforços que fem per aconseguir el nostre fi, en lloc de caure en el no-res res, queden en nosaltres. La nostra ànima, com el nostre cos, té la seva història. Conserva el passat per gaudir-ne i usar-lo en un permanent present.
 
Això és el que volem dir quan parlem de “vida interior”, la capacitat de construir i dinamitzar les actituds més íntimes que ens defineixen com a persones i ens animen com a creients a assolir la nostra darrera fita. També és cert que els hàbits no surten del no-res. Hi ha en nosaltres unes disposicions constitutives que els fan possibles. Les més importants són la inclinació a conèixer la veritat, que fa possible la saviesa o la ciència, i la tendència a fer el bé, que fa possible que la llibertat pugui exercitar-se en opcions concretes. Aquestes dues tendències també pateixen la debilitat que ens és congènita. L’enteniment pot equivocar-se i la voluntat pot fer el mal. Abans hem parlat del “projecte” diví sobre l’home, sense el qual la nostra fi romandrà en la foscor.

És important recordar-ho novament, perquè sovint es confon el que és “espontani” i el que és “natural”. “Espontani” pot ser qualsevol conducta que prové de naixement, però això no vol dir que sigui “natural” necessàriament. El creient sap que allò “natural” li ve donat en el projecte d’home que Déu li manifesta en Jesús i que ell vol lliurement assolir. La cleptomania (tendència a apropiar-se del que no és propi) o la ludopatia (“enganxar-se” al joc) poden ser tendències espontànies però no naturals, perquè no manifesten el que l’home ha de ser o aconseguir en la seva conducta.
 
També és cert que segons això la persona no auto defineix els fins darrers de la seva pròpia naturalesa. El creient agraeix la llum de la fe que el permet saber ben bé qui és i perquè hi és en aquest món. Això lluny de treure-li llibertat li dóna la possibilitat d’encarar-la d’una forma nova i fecunda. Sense aquesta llum, és lògic que les conductes més espontànies es prenguin com les més naturals de totes, i quedi empetitida la volada de la qual és capaç la nostra naturalesa quan accepta el projecte que Déu té sobre d’ella.

En la consecució de les virtuts hi fa molt que el nostre desig sigui seriós, que la nostra voluntat ho vulgui veritablement. Sobretot en el camp afectiu no és conreen les virtuts amb un sol acte aïllat. Donada la dificultat en aquest camp és molt important la perseverança en un esforç continuat. Però això també vol dir que és més important la determinació bàsica o fonamental que no pas l’èxit o fracàs en cada passa. A vegades, caldrà acceptar un retrocés que no pas caure en el cansament o en l’abandó.






06/05/2014 09:04:00