Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Misteri de noces

Sant Joan Pau II ens descobreix la vocació al matrimoni com una veritable crida a viure l'espiritualitat conjugal


Tot l'Evangeli de Joan –l’apòstol de l'amor- està emmarcat, en certa manera, per dos moments claus reveladors d'una realitat espiritual profunda que els esposos estan convidats a assaborir, a meditar i fins i tot a contemplar en la seva connexió íntima: Canà i el Sant Sopar.

El primer signe que dóna Jesús al començament de la seva vida pública -i que només dona sant Joan- va tenir lloc a Canà de Galilea. Es va desenvolupar en el transcurs d'un banquet de noces. Les paraules de Jesús: «m'ho dius a mi, dona», no es poden comprendre de manera correcta si no és en relació amb la continuació de la frase de Jesús: «encara no ha arribat la meva hora». Jesús sembla voler dir a la seva mare d'una manera afectuosa: «Deixa, encara no, encara no ha arribat la meva hora». L'hora de què parla Jesús és l'hora de la seva Passió, introduïda en el capítol 17 de l'Evangeli segons sant Joan per la pregària sacerdotal de Jesús, que comença amb aquestes paraules: «Pare ha arribat l'hora. Glorifica el teu Fill ».

Tots dos moments es corresponen. Canà, i el Sopar, són dos punts extrems de l'Evangeli, un situat al principi, l'altre al final. I és que l'eucaristia és un banquet de noces, les del Crist espòs i les de l'Església-esposa. Així com els esposos estan cridats a lliurar-se l'un a l'altre, fins a l'ofrena extrema de si mateixos. Per això la celebració del sagrament del matrimoni té el seu lloc en el si mateix de la celebració del sagrament de l'eucaristia i, més concretament, en el moment de l'ofertori. La seva ofrena nupcial, per ser total, exigirà que el seu consentiment amb paraules es confirmi amb el lliurament dels seus cossos i per això la celebració del sagrament del matrimoni no acaba en la celebració sacramental pública; acaba en el llit nupcial, en l'acte del lliurament dels cossos.

Per això, la figura del matrimoni permet comprendre tota la dinàmica dels sagraments que han sorgit de l'obra de la redempció. L'eucaristia es revela així com el més nupcial dels sagraments. És el sagrament pel qual el Crist-espòs forma a l'Església, que és la seva dona, alimentant-la amb el seu propi cos amb el lliurament de si mateix. El lliurament dels cossos, -fins i tot en l'estat de la naturalesa ferida pel pecat original- es pot viure en la integritat de la seva significació. Aquesta unificació de la vida cristiana permetrà als esposos viure la unió dels cossos des d'una perspectiva de paternitat i maternitat responsable, que romanen oberts a la concepció d'una nova vida, i podran santificar-les especialment, per la comunió eucarística amb el cos de Crist lliurat per ells.

El lliurament esponsal a l'Església és, pel costat de Crist, perfecta i total. L'ofrena total de l'Església al seu Espòs no es realitzarà plenament fins al moment del retorn de Crist en la seva glòria l'últim dia. La glòria de Crist, quan torni a l'últim dia, serà la glòria de l'Espòs, acollit del tot per la seva esposa.

Per començar, en matèria de pobresa, mentre que els religiosos i les religioses es comprometen mitjançant el vot de pobresa a no posseir res com a propi, els esposos no estan cridats a viure aquesta radicalitat en la pobresa. Estan obligats fins i tot a constituir un patrimoni, resultat de la seva activitat laboriosa. La possessió d'aquest patrimoni està justificada en el seu cas per l'obligació que tenen de garantir la seva família una relativa i raonable seguretat. No obstant això, és possible que l'especificitat de la vivència de la pobresa evangèlica en el cas dels esposos se situï en un altre registre que els és més propi: en el de l'obertura a la vida, introduint prioritats i exclusions en la nostra manera de consumir.

Pel que fa a la castedat, ha de quedar perfectament clar que tots els cristians -solters o casats- estan obligats a ella. En compensació, els esposos, si volen viure veritablement respectant el cos de l'altre, estan obligats a ella per exigència de la continència periòdica. La castedat conjugal no hem d'entendre-la exclusivament en el registre de l'abstenció, encara que aquesta sigui periòdica. El respecte al cos de l'altre que significa la castedat exigeix el respecte dels dret al cos i, per tant, de mostrar-se disponible per les unions quan aquestes són possibles, perquè en la unió dels cossos és on els esposos consoliden i verifiquen el seu amor. La castedat dels esposos s'ha d'entendre, finalment, en la mateixa manera de disposar el lliurament del cos, de tal manera que els esposos no es deixin dominar per la concupiscència, sinó que realitzen aquest acte d'acord amb les exigències de la vocació esponsal del cos.

Poden viure els esposos el consell de l'obediència? Aquesta qüestió sembla, a primera vista, més difícil, perquè els esposos no estan obligats a obeir a un superior com els religiosos. Ni tan sols l'autoritat d'un pare espiritual, per molt real que sigui aquesta, els obliga de la mateixa manera que als que ha fet el vot d'obediència. A quina obediència poden estar obligats? Simplement a la de l'altre, tot i que en funció dels carismes propis de l'home i de la dona. A partir d'aquí es comprèn que el matrimoni pot ser una autèntica via de santedat.

Amb tot, segueix en peu que la vocació al matrimoni és una vocació terriblement exigent quan no es viu en la mediocritat o en la «mundanitat» de l'amor, i també que la vocació religiosa segueix sent una via privilegiada per arribar a la perfecció de la caritat. Al llarg de tota la història de l'Església fins a aquests últims anys, els cristians casats que han estat beatificats i canonitzats ho van ser per raons que tenien poc a veure amb el seu matrimoni. Amb tot, no falten les resistències i les objeccions contra aquesta crida del matrimoni, que es fonamenten en considerar el matrimoni d'una manera naturalista, des del punt de vista d'un contracte entre socis que s'uneixen amb vistes a la realització d'una obra comuna. Des d'aquesta perspectiva, el matrimoni es redueix a una associació; no és realment ni essencialment una obra de comunió.

Però si la vocació eterna dels esposos en el cor de Déu era, precisament, ser la imatge d'aquest cor diví trinitari, si la gràcia pròpia del sagrament del matrimoni és restaurar pels mèrits de l'encarnació redemptora de Crist aquest pla d'amor original, llavors ens està permès creure que els esposos, pel mateix fet de la seva entrega mútua, estan cridats a ser sants junts i no individualment, i que el lliurament que es fan l'un a l'altre en el consentiment conjugal els compromet solidàriament per l'eternitat.

Arribem aquí al més sublim i, al mateix temps, al més misteriós en l'espiritualitat conjugal. L'experiència dels esposos que viuen tant com els és possible una veritable comunió conjugal ho pot testificar. Els esposos saben que, a força d'haver lliurat els seus cossos, aquests ja no són en certa manera els seus cossos propis. El mateix passa amb aquells esposos que, a força d'haver sacrificat la seva pròpia voluntat durant anys de vida conjugal, arriben a no desitjar res si no és junts, des de les coses més trivials de la vida quotidiana fins a les coses més fonamentals de la seva existència, i el seu judici sobre les coses i les persones s'acobla fins el punt de que no es tracte del judici de l'un o de l'altre, sinó de la simple expressió de la unitat que formen a partir de dues intel·ligències i de dues voluntats que ja no es dissocien la una de l'altra, tot i que segueixin sent diferents.

Aquesta veritat antropològica no s'il·lumina plenament si no és a la llum de l'home i de la dona creats a imatge de la comunió de les persones divines. Aquí s'uneixen dos misteris: el de Déu i el de l'home. El misteri de Déu és el d'un Déu ui tri, el misteri d'un Déu únic en tres persones, el misteri de la unitat en la comunió que resulta del lliurament total de les persones.






16/04/2015 09:00:00