Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Refús d'Esglèsia

L'Església com a institució o l'encarnació del misteri


Hi ha diverses raons per aquest refús de l’Església. I la complexitat de cada cas no permet establir gaires raons generals:

L'individualisme. Cada vegada més, jo diria que sortosament, som més sensibles a la pròpia individualitat, a la pròpia consciència, al valor personal. (I és veritat que, en tots els camps de la vida, en últim terme, allò que val és la nostra decisió personal presa d’acord amb la nostra consciencia; és ciar, però que això exigeix el deure de fornir-la d’autèntics i suficients elements de discerniment per assolir un criteri vàlid i poder triar l’opció adequada).

Ara bé, tota la realitat de l’Església és comunitària. La salvació de Déu és per a tothom. El contingut de la fe és per a tothom. L’Església és per a tothom. Ens costa acollir-la i estimar-la tal com Jesús ens l’ha donada. Tots hem de reconèixer que som pecadors, i tanmateix sembla que hauríem desitjat una Església, diguem-ne «angèlica» (però, aleshores, qui de nosaltres hi hauria pogut pertànyer?)

Ens fa posar nerviosos que persones més o menys pecadores com nosaltres, hagin rebut de Jesucrist la responsabilitat de proclamar l’Evangeli, de presidir l’Eucaristia, de perdonar els pecats, etc. que ens recordin quina és la voluntat de Déu sobre la persona humana, manifestada, per exemple, de forma general en els manaments; que hàgim de rebre d’ells, ni que sigui com a simples servidors de Jesucrist, el guiatge, el mestratge i els sagraments que són mitjans extraordinàriament eficaços per mantenir-nos fidels a la nostra identitat com a persones i com a fills de Déu.

Som, sovint, tan ridículament creguts de nosaltres mateixos, que ens costa acceptar dependre d’un amor, dependre d’un perdó, ni que sigui de l’amor de Déu i del perdó de Déu que ens arriben a través de l’Església.

Al.lèrgia a les institucions

Aquestes, i això és ben ciar en l’ordre polític, social, administratiu, etc. sovint per excés o per defecte, ens decep. I, tanmateix, hem d’entendre que institucionalitzar els fets, els esdeveniments vius que tenen una transcendència per a tots, és del tot necessari. Si no, l’esdeveniment viu, per important que sigui, es perdria en la immensitat del mar de la vida o de la història. És per això que els països necessiten institucionalitzar-se si volen romandre presents en el si de la comunitat de les nacions; necessiten una constitució, un ordenament jurídic i jeràrquic, unes estructures socials, econòmiques i administratives per formular els drets i obligacions i endegar el seu desenvolupament; altrament l’anarquia seria general i, a la llarga, es perdrien aquells valors específics que van donar lloc a la seva naixença i es perdria la seva identitat.

Si l’esdeveniment viu «Jesús de Natzaret», ja en el segle I, immediatament després de la glorificació de Jesús, no hagués estat institucionalitzat -Apòstols presidits per Pere, comunitats cristianes a Palestina, Roma, Grècia, etc. presidides pels bisbes i preveres, els Evangelis redactats, escrites les Cartes dels Apòstols, etc. - nosaltres no n’hauríem sabut res d’aquest esdeveniment tan important per a la vida de cadascú i per a l’esperança i la història de tota la humanitat.

El risc és que la institució creixi i s’enfarfegui -ens agrada tant als homes complicar les coses- de tal manera que ofegui o indirectament afebleixi la importància de l’esdeveniment viu. La institució ha d’estar sempre al servei de la vida de l’esdeveniment viu, no al revés. Per això, la institució ha de sotmetre’s periòdicament a revisió per verificar la seva fidelitat a l’esdeveniment viu, que és la raó de la seva existència, ja que té la missió de fer-lo present en el món i donar-lo a conèixer amb la màxima transparència possible.

L’Església volguda per Jesucrist per a la salvació de tots els homes i de tots els pobles, en el seu desplegament històric, no sempre, per excés o per defecte, ha estat un model de perfecció. Encarnada en la civilització, cultura i tarannà de cada poble, els nostres pecats i les nostres limitacions han repercutit pejorativament en ella. I l’Església n’és conscient d’això. Precisament la tasca primordial dels concilis és recentrar l’Església en la seva veritat i veure com ha de fer arribar la salvació que li ha estat confiada a l’home de cada època.

Fixeu-vos que tota comunitat cristiana comença la celebració de la fe reconeixent tots els seus membres la seva condició de pecadors, tot demanant perdó a Déu i als germans. En el món no hi ha cap altre col·lectiu que faci això.

La ignorància

La raó, però, més important del refús o incomprensió de l’Església és el desconeixement de la veritable naturalesa de l’Església, del seu «misteri», com a realitat històrica, «creada» per l’acció de l’Esperit Sant, que té com a cap i Senyor a Jesucrist, i que realitza la comú unió, en la fe i en l’amor, de totes les dones i de tots els homes i dels pobles que creuen que Jesús és el Fill de Déu viu i s’uneixen a Ell per la fe i per l’amor.

Ningú estima allò que no coneix. Ningú viu allò que no coneix ni estima. La catedral de Notre-Dame de París o, sense anar tan lluny, l’església del Monestir de Sant Cugat del Vallès, tenen una rosassa (rosetó) meravellosa.

Hi ha dues maneres de mirar un vitrall: Des de fora ja s’endevina que realment és una obra d’art meravellosa: tot aquell tramat de pedra polida i la xarxa de cristalls acolorits sostinguts pel fil de plom, en fan ja una obra digna d’admiració, si bé no podem apreciar la vivor dels seus colors ni el dibuix de les seves pintures. I és que la rosassa no s’ha fet per ser contemplada des de fora. La millor manera de poder admirar i valorar la seva bellesa artística global és «entrant a dins» i mirant el vitrall a contrallum. Aleshores sí que podem apreciar tota la seva extraordinària bellesa.







16/07/2015 09:00:00