Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Ressenya: Sants de la misericòrdia

HISTORIA DE UN ALMA. TERESA DE LISIEUX , SAN PABLO, 2007. ISBN 9788428530507.


HISTORIA DE UN ALMA. TERESA DE LISIEUX , SAN PABLO, 2007. ISBN 9788428530507.

GRATITUD CAP AL DÉU «JUST I MISERICORDIÓS» Santa Teresa de Lisieux (1873-1897

En la història de la santedat, semblaria lògic que el tema de la misericòrdia fos tractat per qui ha recorregut algun llarg i difícil itinerari de conversió, o per qui s'ha dedicat particularment a les obres de caritat. Més sorprenent és el fet que, qui ha parlat d'ella amb una certa sistematització, sigui una santa totalment caracteritzada per l'experiència i pel missatge de la «infància espiritual»: santa Teresa de l'Infant Jesús (1873-1897), que ha viscut com misericòrdia fins i tot la seva innocència, fins a concloure la pròpia existència amb un «Acte d'oferiment a l'Amor misericordiós del Bon Déu».

Misericòrdia és, en efecte, la paraula que podria servir de títol als tres «Manuscritos» de la seva Història d'una ànima. El primer d'ells (Ms A) -enterament dedicat a narrar els anys de la infància, tots plens de candor- l'escriu amb la persuasió que ha de fer una sola cosa: «Comenzar a cantar lo que luego habré de repetir por toda la eternidad: “las misericordias del Señor”» (Ms A 2r) y lo concluye, cantando también con el salmista, «que el Señor es bueno, que su misericordia es eterna» (Sal 135,1). Però precisa amb cura: «¡A mí Dios me ha dado su Misericordia infinita y es a través de ella como contemplo y adoro las otras perfecciones divinas! Entonces todas me parecen radiantes de amor, incluso la Justicia (y quizá más que ninguna otra) me parece revestida de amor. Qué dulce alegría pensar que el Buen Dios es Justo, es decir, que tiene en cuenta nuestras debilidades, que conoce perfectamente la fragilidad de nuestra alma»

En el segon Manuscrit (Ms B), que és un breu compendi de la seva doctrina en forma de carta, Teresa es limita a comentar l'expressió bíblica que diu: «Als petits se'ls concedeix la misericòrdia» (Sap 6,6), il·lustrada amb la més bella imatge del profeta Isaïes: «Com una mare acarona el seu fill, jo també us consolaré, us portaré en braços i us acaronaré sobre els genolls» (Is 66,13).

I es dirigeix a Déu amb aquesta sorprenent confessió: «Siento que si encontrases —cosa imposible— un alma más débil, más pequeña que la mía, te complacerías en colmarla de favores aún más grandes, en caso de que se abandonase con total confianza a tu Misericordia infinita» (Ms B, 5v). Per això explica la germana carmelita en una carta: «Lo que agrada a Dios es verme amar mi pequeñez y mi pobreza, es la ciega esperanza que tengo en su Misericordia» (LT 197).

Escriu, després, el tercer Manuscrit (Ms C) per a completar, amb les últimes paraules, el seu cant de les «misericòrdies del Senyor». Ara Teresa pot testimoniar que Déu «ha superat tota la seva expectativa», des que va descobrir a la Sagrada Escritura «un camino muy recto, muy corto, un pequeño camino totalmente nuevo para ir al Cielo: dejarse llevar en los brazos mismos de Jesús» (Ms C, 3r).

Després, al final de la vida, a un missioner que li havia escrit explicant-li les seves inquietuds espirituals pel que fa al judici final de Déu, Teresa responia «Sé que es necesario ser completamente puros para comparecer ante el Dios de toda Santidad, pero sé también que el Señor es infinitamente Justo, y es esta justicia, que asusta a tantas almas, la que constituye el motivo de mi alegría y de mi confianza [...]. Yo espero tanto de la justicia de Dios como de su misericordia. Precisamente porque es justo, «El es compasivo y lleno de ternura, lento en castigar y rico en misericordia. En efecto, conoce nuestra fragilidad y se acuerda de que somos polvo. Como un padre siente ternura por sus hijos, así el Señor siente compasión de nosotros (Sal 102,8.14; 103,13). Hermano mío, esto es lo que pienso de la justicia del buen Dios. Mi camino es un camino completamente de confianza y de amor; no entiendo a las afinas que tienen miedo de un Amigo tan tierno» (LT 226).:

En suma, la petita Teresa va ser capaç d'unificar en el seu cor les dues característiques de Déu que a nosaltres, massa adults, ens sembla que gairebé s'oposen: la misericòrdia i la justícia. Però això va succeir perquè les va posar a les dues en contacte directe no amb l'experiència de la misèria humana que es manifesta en el pecat, sinó amb l'experiència encara més radical de la comuna pobresa de les criatures. Si Déu es commou davant d'un pecador, és perquè es commou davant d'un nen caigut (un fill que s'ha fet mal). Però, encara més, Ell es commou perquè es tracta d'un fill petit que Ell mateix ha creat del no-res. D'aquesta manera, Teresa arribava de cop la intuïció més profunda que els teòlegs han de, abans o després, captar: l'acte de la creació és el primer acte diví de misericòrdia, el qual funda la seva misericòrdia futura per a tots els homes.

Segons la petita Santa de Lisieux, Déu Creador i Pare veu davant seu només tres tipologies d'homes: el fill petit que l'omple de tendresa; el fill petit que ha caigut i s'ha fet mal; el fill petit que ell ha previst que no caigués. Per a aquests tres fills petits, que es tiren en els seus braços, Déu és alhora infinitament just i misericordiós, perquè «es propio del amor abajarse», «y es inclinándose así, como el Buen Dios muestra su infinita grandeza» (Ms A, 2v-3r). Sabent que havia estat sempre previnguda per la Misericòrdia de Déu, sempre «anticipadament perdonada», Teresa havia inventat per a si aquesta genial paràbola (de la qual és bo destacar les majúscules i cursives originals): Supongamos que el hijo de un hábil doctor encuentre en su camino una piedra que lo haga caer y que en esta caída se rompa un miembro. Inmediatamente el padre va donde él, lo levanta con amor, cura sus heridas, empleando para esto todos los recursos de su arte y muy pronto, el hijo, completamente curado, le manifiesta el propio agradecimiento. ¡En verdad este hijo tiene perfecta razón en amar a su padre! Pero haré también otra suposición. El padre, sabiendo que en el camino de su hijo hay una piedra, se apresura a ir delante de él y la remueve (sin ser visto por nadie). Ciertamente, este hijo, objeto de su ternura previsora, no sabiendo la desventura de la que le ha salvado el padre, no le manifestará el propio agradecimiento y lo amará menos que si hubiese sido curado por él [...] pero si llega a conocer el peligro del que ha escapado, ¿no le amará, quizá, másl Pues bien, yo soy esa niña objeto del amor previsor de un Padre que no ha mandado a su Verbo para rescatar a los justos, sino a los pecadores. Él quiere que yo le ame porque me ha perdonado, no mucho, sino todo. ¡No ha esperado a que le ame mucho como santa Magdalena, sino que ha querido que yo sepa que he sido amada con un amor de inefable previsión, para que ahora yo le ame con locura! (Ms A, 38v-39r).
En aquest passatge del manuscrit, la cal·ligrafia de Teresa mostra una fortíssima emoció. Les paraules són a vegades tan marcades que semblen travessar el paper: està protegint la troballa de l'amor, al qual ara està adherida amb tot el seu ésser. Ha comprès que la diferència no està entre qui ha pecat i qui no ha pecat, sinó entre qui necessita amor perquè ha pecat, i qui ha tingut necessitat de més amor per poder evitar el pecat. I si el primer estima molt perquè coneix bé el molt que se li ha perdonat, el segon no estima més que quan i perquè s'adona de l'amor previsor que ha rebut. Quan s'adona -i aquest «fem saber» el seu amor previsor és una gràcia immensa que Déu ens dóna llavors es troba en la condició de deure «estimar amb bogeria».

Les possibilitats, per tant, no són només dos, sinó tres: hi ha qui estima poc perquè pensa que se li ha perdonat poc; hi ha qui estima molt perquè sap que se li ha perdonat molt; i hi ha qui estima amb bogeria perquè sap que tot li ha estat perdonat anticipadament, sap que també és gràcia el no haver pecat! Aquesta última categoria de persones sap, de la Misericòrdia de Déu, infinitament més que qui l'ha experimentat només en les seves caigudes. Qui dubte d'això, pot útilment associar al record de la petita Teresa, també Doctora de l'Església!, el del gran Doctor sant Agustí, famós per la seva turmentada conversió, que s'expressava ja de la mateixa manera:

Te amaré, Señor, te daré gracias y confesaré tu nombre porque me has perdonado maldades y delitos tan grandes. Atribuyo a tu gracia y a tu misericordia el descongelarse mis pecados como si se tratase de hielo; también atribuyo a tu gracia todo el mal que no he cometido [...]. Confieso que me fueron perdonados todos los pecados —tanto los que cometí por propia iniciativa, como los que dejé de cometer bajo tu orientación—. Quien a tu llamada siguió tu voz y evitó las culpas [...] no se burle de mí, porque el mismo médico que ha curado mi enfermedad le previno a él de las dolencias. Por eso deberá amarte tanto como yo o incluso más que yo, porque el mismo que me sanó a mí de tantas afecciones pecaminosas, le libró a él de caer en ellas
(Confesiones II, 7).






15/02/2016 09:00:00