Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Ressenya: Sants de la misericòrdia

De Volder, Jan, San Damián de Molokai. Un santo para nuestro tiempo. Madrid: San Pablo (2013) ISBN 978-84-285-4140-4.


Sant Damià de Veuster (1840-1889)

El 1865 a Molokai -un promontori rocós i nu de les illes Hawai- es va establir una horrible colònia de leprosos, considerats llavors incurables i, per això, destinats a un total i perpetu aïllament. L'illa era anomenada «l'infern dels vius» o també «el cementiri dels vivents», on no existia cap llei o solidaritat humana. Cada mes arribava una nau, de la qual desembarcaven nous malalts, portats a la força.

Es podria dir que era un lloc en el qual no era possible cap misericòrdia; si els cossos es desfeien en la més absoluta falta d'higiene - ni tan sols l'aigua estava garantida! - Les ànimes es desfeien en la més absoluta corrupció: esclavitud sexual de dones i nens, abusos de tota índole, alcoholisme i drogues, lladronici generalitzat, pràctiques idolàtrica i supersticioses.

Així va ser durant vuit anys. Després va desembarcar voluntàriament a l'illa el primer home blanc, decidit a habitar santament aquell infern: el pare Damià de Veuster. Es va trobar vivint entre prop de vuit-cents «intocables», perquè així eren considerats els leprosos, i per al missioner es va plantejar ràpidament la qüestió radical: anunciar la misericordiosa Encarnació del Fill de Déu. 'Per fer-ho de manera creïble, tocar aquells cossos malalts i repugnants era la primera forma d'evangelització! Eren «evangelització» tocar les boques rosades pel mal per dipositar l'hòstia consagrada; ungir amb l'oli sant mans i peus gangrenosos o embenar amb tendresa aquelles horribles nafres; deixar que els nens se li tiressin als braços i l'acariciessin amb els seus monyons; menjar a la taula el «pol» (carn barrejada amb farina de taro) mullant les mans, al costat dels leprosos, al plat comú; beure en les tasses que li oferien; passar la seva pipa a qui se la demanava.

El pare Damià no actuava així només per respectar la sensibilitat dels hawaians, i aquella encara més aguda dels malalts, sinó per respectar, per així dir, «la sensibilitat de l'Església»: ella és per definició «cos de Crist»; tots els seus sagraments i les seves obres són signes d'un «contacte físic», salvífic, entre la humanitat de Crist i la nostra sofrent humanitat. Si aquell desitjat «contacte» era per als hawaians una qüestió cultural, per al P. Damià era també una qüestió de fe. Innombrables van ser les obres de misericòrdia realitzades per aquest «apòstol dels leprosos», però -si es vol triar i explicar la més significativa i eficaç- cal recordar precisament la que en general no exigeix als cristians una pràctica urgent ni freqüent, i que el catecisme formula així: «enterrar els morts».

A Molokai no hi havia cosa més humana que fer, atès que les cures eren impossibles i inútils; la mort, en canvi, era segura. Així el P. Damià va decidir invertir l'acostumat iter que s'usa en pedagogia. Si per a tots els altres cristians era important aprendre «a viure bé per poder morir bé», per als leprosos de Molokai calia «aprendre a morir bé per poder viure bé». Si es pensa que fins que ell va arribar, els cadàvers eren abandonats a l'aire lliure i tirats com menjar als porcs, es pot comprendre l'impacte que va tenir la decisió del Missioner de «celebrar la mort», donant-li plena dignitat humana. Els leprosos eren cridats llavors «els morts vivents» i el govern estava a punt de sancionar una llei que els declarés «legalment morts». Per això la mort dominava a l'illa, amb tot el seu seguici de porqueries i obscenitats.

Amb santa intel·ligència el P. Damià intueix que havia de començar amb fer sagrada la mort, impregnant-de la fe cristiana en la resurrecció. Va construir, per això, un bellíssim cementiri, just al costat de la seva cabana i va fundar la confraria dels funerals, que es dedicava a confeccionar els fèretres de fusta i a acompanyar, resant, el difunt a l'últim estatge, al so de la música i al ritme dels tambors. Era una cerimònia que es realitzava, almenys, tres vegades per setmana, i que cridava a tots al silenci i a la pregària i ja no a la violència i a les borratxeres a les quals s'havien acostumat.

Després li va ser més fàcil organitzar els illencs en moltes altres confraries per atendre les més rellevants necessitats: la de la cura dels nens abandonats, la de l'educació de les noies; la de les visites als malalts; una altra per construir esglésies i habitatges o per al manteniment de les cabanes. De fet, les diferents confraries es van convertir també en estructures de convivència civil i d'assistència social que cap altre havia sabut ni tan sols imaginar. Presentant l'ocasió, el mateix P. Damià esdevenia projectista, arquitecte, excavador, paleta, fuster... I amb els anys va emprendre la construcció de petites escoles, dispensaris, ambulatoris, aqüeductes i aljubs.

Per una lògica profunda -que només un sant pot ràpidament esbrinar-ne- la segona gran obra de misericòrdia empresa pel P. Damià va ser la solemne celebració de la festa del Corpus Christi, que va esdevenir la festa més bella i commovedora de l'illa, amb interpretacions musicals de gran bellesa.

Va aconseguir, finalment, introduir la pràctica de l'Adoració perpètua: els torns i els horaris, de dia i de nit, no era fàcil observar-los; però quan un «adorador» no podia ocupar el seu lloc a l'església, s'agenollava a resar en el seu jaç. Quan, al final, també el P. Damià va emmalaltir de lepra i va veure que el seu cos començava a corrompre (tot i que encara no tenia cinquanta anys) va escriure humilment als seus superiors: «M'he convertit en leprós. Penso que no trigaré a estar desfigurat. No tenint cap dubte sobre el veritable caràcter de la meva malaltia, em mantinc serè, resignat i felicíssim enmig del meu poble. El Bon Déu sap bé el que és millor per a la meva santificació, i cada vegada repeteixo amb tot el cor: Que es faci la teva voluntat!».

Des de llavors, quan feia servir l'expressió "els meus membres malalts» semblava que parlava contemporàniament tant dels seus membres sofrents, com dels malalts d'aquella seva comunitat que cristianament considerava «com a Cos de Crist, i el seu cos".






15/04/2016 09:00:00