Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Ressenyes: Las tres edades de la vida interior

Garrigou-Lagrange: Las tres edades de la vida interior


Las tres edades de la vida interior I. Reginald Garrigou-Lagrange. Colección:Pelícano. Editorial:Palabra. Edición: 11ª, enero 2007. ISBN: 978-84-8239-047-5 

Reginald Garrigou-Lagrange O.P. va néixer a Auch, França el 21 de febrer de 1877. Després d'estudiar Humanitats a La Roche-sur-Yon -Vend & eacute; e-, a Nantes i en Tarbes, va triar la carrera de Medicina. Mentre la cursava a Bordeus en 1897, va llegir el llibre L'Homme d'Ernest Hello, el que provocó la decisió fonamental de la seva vida: abraçar l'estat religiós.

Novici dominic a Amiens, Ambroise Gardeil el va orientar cap al tomisme; per perfeccionar la seva formació intel·lectual, el va enviar a la Sorbona. Més tard va viatjar a Viena, va freqüentar alguns mesos la Universitat de Friburg -on va conèixer a Norberto del Prat, teòleg que el va impressionar profundament- i el 1905 va entrar a formar part de l'equip de professors de Le Saulchoir.

En 1909, en obrir-se el Angelicum, Ateneu Pontifici, avui Universitat Pontifícia de Sant Tomàs d'Aquino, va compartir amb Jesús G. Arintero la càtedra de Teologia Fonamental, explicant el tractat De revelatione. Va passar més tard a la càtedra de teologí, a dogmàtica, va donar cursos sobre la Metafísica d'Aristòtil i va escriure llibres. Va consagrar 50 anys a classes i publicacions, alternant els treballs professorals amb el servei a la Santa Seu en qualitat de teòleg i amb el ministeri pastoral.

Es va jubilar el 1960, i va morir el 15 de febrer de 1964 a Roma. Garrigou-Lagrange és, sobretot, un temperament metafísic, un defensor de l'ésser davant del fenomen. El procés acaba en Déu, l'Ésser per antonomàsia, meta de tota la filosofia de Garrigou-Lagrange.

On el nostre autor va destacar més va ser en el camp de l'Espiritualitat. El 1909 va llegir L'evolució mística de Arintero, el que va exercir en ell un influx parell al llibre L'Homme. El proselitisme de Arintero guanyar en Garrigou-Lagrange al seu més valuós deixeble. Garrigou-Lagrange ho declara: “Tuvo en mí gran influencia y me aclaró importantes puntos, que traté de exponer en seguida según la doctrina de Santo Tomás” (Evolución mística, Madrid 1952, L-LI).

El 1917 va obrir una càtedra d'Ascètica i Mística, la primera d'aquesta disciplina en una Facultat eclesiàstica i l'última que abandonés, el 1960. El 1919 va encoratjar la fundació de la revista La vie spirituelle i es va convertir en principal redactor. Va prosseguir aquest camí i van anar apareixent noves obres, culminant amb Les trois áges de la vie intérieure, 2 vol. Paris, 1938 (trad. Esp. Les tres edats de la vida interior, 2 vol. Trad. Esp. Buenos Aires, 1945), en la qual, llimant al màxim les arestes polèmiques, exposa els principis comunament admesos.

Com en el seu itinerari filosòfic, també aquí apunta a Déu, ja que la vida interior és "un preludi" de la vida del cel. Com ell mateix expressa en el seu prefaci: “La razón de no haberle dado la forma y modalidad de un manual, es porque no se trata aquí de acumular conocimientos, como se hace a veces en las pesadas tareas escolares, sino de formar el espíritu, proporcionándole sólidos principios y el arte de saberlos manejar y hacer las aplicaciones que de ellos derivan, y ponerlo así en disposición de juzgar por sí mismo los problemas que se le vayan planteando. Tal es el concepto que, en otros tiempos, se tenía de las humanidades; mientras que hoy, y esto con demasiada frecuencia, se pretende transformar las inteligencias en manuales y repertorios, o también en colecciones de opiniones y expedientes, pero sin la menor preocupación por sus causas, razones y consecuencias, bien profundas a veces. Por lo demás, las cuestiones de espiritualidad, por el hecho de hallarse entre las más vitales y a veces entre las más secretas y escondidas, no tienen fácil cabida en los límites de un manual, o, para decirlo de una vez, hay, en hacer eso, un gran peligro: el ser superficial, al querer clasificar materialmente las cosas, y el reemplazar con un mecanismo artificial el profundo dinamismo de la vida de la gracia, de las virtudes infusas y de los dones. Por eso los grandes espiritualistas nunca expusieron su pensamiento bajo esta forma esquemática, que corre el riesgo de presentarnos un esqueleto allá donde pretendíamos encontrar la vida. En estas cuestiones hemos seguido principalmente a tres doctores de la Iglesia que de ellas han tratado, cada uno a su manera: Santo Tomás, San Juan de la Cruz y San Francisco de Sales. Guiados por los principios teológicos de Santo Tomás hemos procurado captar lo más corriente y tradicional de la doctrina del autor de la Noche oscura, y del Tratado del amor de Dios de San Francisco de Sales”

Aquesta és una de les obres mestres d'espiritualitat de la nostra època. És un compendi precís i profund, però accessible, de les principals fases que les ànimes solen travessar en la seva relació amb Déu.






16/01/2015 09:00:00