Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Ressenyes: Sacramento y culto según los SS.Padres

Sacramento y culto en los SS. Padres de Jean Daniélou, un llibre magnífic sobre l'espiritualitat sagramental en els sants Pares.


Jean Daniélou., Sacramento y culto según los SS. Padres, Cristianismo y hombre actual n.9. Editorial Rialp. Madrid (1964)

Jean Daniélou, finalitzats els estudis clàssics, va ingressar el 1929 a la Companyia de Jesús. Professor de Literatura a Poitiers, es va ordenar sacerdot el 20 d'agost de 1938 Amb vocació d'escriptor, a partir de 1941 va formar part a París del grup de redactors de la revista Études; prepara al mateix temps la seva tesi, que defensa el 1943 a l'Institut Catòlic de París. Aquest mateix any es llicencia també en Lletres a La Sorbona. Tres directrius ben definides caracteritzen l'activitat de Daniélou: professor universitari, escriptor i pastor. El professorat ho va exercir a la Facultat de Teologia de l'Institut Catòlic de París des de 1943, any en què passa a Julio Lebreton en la càtedra d'Orígens Cristians. Hi havia donat ja proves de la seva vàlua, primer, amb la seva tesi doctoral: Platonisme et théologie mystique, Essai sud la doctrine spirituelle de sant Grégoire de Nysse (París 1944); i sobretot perquè havia iniciat el 1942, juntament amb Henry de Lubac, la prestigiosa col•lecció Sources Chrétiennes.

Va ser durant uns anys degà de la Facultat de Teologia. Va assistir com a expert al Concili Vaticà II. El 20 abril 1969 Pau VI el va nomenar cardenal. El punt més ric i fecund de la tasca de Daniélou són, sens dubte, els seus treballs sobre les fonts de la història cristiana, havent contribuït al desenvolupament dels estudis bíblics i patrístics. Un altre dels eixos del seu pensament és la interpretació cristiana de la història i la història de la salvació. No va ser, però, home de grans construccions teorètiques: es movia millor en el terreny de la investigació històrica i en el de l'assaig incisiu sobre problemes i qüestions d'actualitat.

http://es.wikipedia.org/wiki/Jean_Dani%C3%A9lou

Sacramento y culto según los SS. Padres és un llibre excel•lent, dels quals es gaudeix llegint, i no només pel que s'aprèn en aquest gran erudit en matèria sacramental i patrística sinó també d'un format comunicatiu gairebé plàstic i de l'enorme riquesa imaginativa i simbòlica dels seus escrits. El primer llibre -sobre els sagraments- subratlla les figures del baptisme: la creació i el diluvi, el pas del mar roig, la figura i el missatge del profeta Elies, el riu Jordà etc.

Recordo perfectament l'impacte de les seves descripcions sobre la "sphragis", la "marca" que els legionaris romans gravaven en el seu braç, i que més tard simbolitzaria "la marca" de l'Esperit Sant en l'ànima del batejat i que no em resisteixo a transcriure:

“El termino sphragis designaba en la antigüedad tanto el objeto que servía para marcar como la marca producida por tal objeto. Así se aplicaba este nombre a los sellos que se utilizaban para imprimir una marca sobre cera. Tales sellos eran a menudo piedras preciosas engarzadas en un anillo. Clemente de Alejandría recomienda a los cristianos que elijan para sellos (sphragides) una paloma, un pez o un navío con las velas desplegadas, pero no figuras mitológicas o espadas (Ped., III, 11; Staehlin, 270). Estos sellos servían en particular para sellar los documentos oficiales, los testamentos. Por eso, san Pablo puede decir simbólicamente de los Corintios que “son el sello de su apostolado en el Señor” (1 Cor, 9, 2), es decir, la señal de autenticidad de su apostolado. Pero, más en particular - y con esto entramos en la simbólica bautismal-, se llamaba sphragis a la marca con que un propietario distinguía los objetos de su pertenencia. En este sentido, la sphragis abarca varias categorías que nos interesan aquí de modo especial: sphragis se llamaba la marca que los pastores imprimían con un hierro candente a los animales de sus rebaños para poder distinguirlos; por otra parte, era costumbre en el ejército romano marcar a los reclutas, en el momento de su alistamiento, con un tatuaje, llamado signaculum, que consistía en un anagrama del nombre del general, grabado en la mano o en el antebrazo. Esta diversidad de aplicaciones servirá a los Padres de la Iglesia para dar diferentes significados a la sphragis bautismal. La señal de la cruz con que se marca en la frente al candidato al bautismo indica que en lo sucesivo pertenece a Cristo, es decir, al rebano de Cristo o al ejercito de Cristo. Estas diversas interpretaciones se refieren a diversos temas del bautismo” (Jean Daniélou., Sacramento y culto según los SS. Padres, pag 72)

Tot el llibre respira erudició, bellesa i un intens sentit de pietat. El mateix succeeix en l'anàlisi dels ritus eucarístics: l'anyell pasqual, l'anàlisi del salm 22 i el “cantar de los cantares” són magnífiques introduccions a la pietat eucarística. En el segon llibre és una completa exposició de les festes cristianes: el diumenge com a vuitè dia, la Pasqua, l'ascensió i Pentecosta.

Penso que estem davant d'un llibre de lectura amena i assequible per a tots aquells que vulguin gaudir d'una part del patrimoni patrístic, del seu simbolisme i riquesa espiritual, amb el qual es pot aprendre, pregar o compartir una part essencial de la nostra tradició cristiana.






15/09/2014 09:00:00