Hola, em dic Joan Martínez, i et dono la benvinguda a aquest espai virtual
que espero no et defraudi.

Soc mossèn catòlic, i faig de filòsof, i a estones, de poeta.
Però ja des d'ara m'agradaria ser el teu amic.

Viure segons l'Esperit

La santedat cristiana depèn no solament del control dels sentits sinó d'un programa de docilitat a la voluntat de Déu.


Una de les condicions per a viure de l’Esperit Sant és l’autèntic i saludable domini de la vida sensible. Efectivament, l’esforç perseverant i la disciplina interior ens són molt necessaris per a no quedar submergits en la perpetua adolescència dels sentits.

Una persona que depengui totalment del gust, del “m’agrada”, o del “no m’agrada” és esclau dels propis capricis i li serà molt difícil arribar a posseir l’autèntica llibertat interior. Molt sovint, davant de diverses dificultats -quan estigui desanimat o les coses vagin a maldades- deixarà el tracte amb Déu i confondrà sovint l’amor al proïsme amb les simpaties o antipaties sensibles que, lògicament, hi són sempre.

A una persona així, amb desordre en la sensibilitat i en els sentiments, se li farà molt difícil perseverar en l’amor autèntic i desinteressat, quan precisament l’amor autèntic està en donar-se un mateix als altres, i ben difícil és que un pugui donar-se si primer no es posseeix del tot.

Una idea no s’ha d’acceptar o rebutjar només perquè ens agradi o no ens agradi; sinó perquè sigui veritable o no. Una acció no ha de ser realitzada o omesa perquè ens sigui agradable o desagradable; sinó en tant que sigui convenient o no. Sovint cerquem gust sensible en la pregària i quan aquest no és dóna, tot sembla que trontolla.

Quan actuem d’aquesta forma, no creixem ni deixem que es desenvolupi en nosaltres la veritable llibertat en l'Esperit. Ara bé, viure segons l’Esperit no pot consistir solament en controlar els sentits. S’ha de dir que a vegades s’ha presentat la vida espiritual com una mena d’estoïcisme cristià, és a dir, com si només consistís en el domini de l’ànima sobre el cos, oblidant que el més important de la fe és la unió del nostre esperit amb l’Esperit de Déu.

L’esforç del creient és el de des-centrar-se d’un mateix i centrar-se en Déu. La lluita cristiana consisteix en esforçar-se per tal que es posseeixin els pensaments, els afectes i les obres en una radical i perfecta docilitat a la voluntat de Déu. Aquest compliment de la voluntat de Déu ha de ser el que ens endinsi en el misteri de la seva presencia viva en nosaltres.

Aquest programa ambiciós, que és el nucli de la santedat cristiana, implica posar l’enteniment en la fe, la memòria en l’esperança, i la voluntat en la caritat. Cal advertir que, de la mateixa manera que controlar la vida dels sentits no és matar-los o anorrear-los sinó ordenar-los, la donació i obertura del nostre esperit a la voluntat de Déu no ens ha de empetitir humanament sinó que ha d’integrar-nos en l’Esperit de Déu.

Hi ha una dita que diu que “la gracia no destrueix la natura, sinó que la perfecciona”. Precisament les persones que son models vius d’aquest programa de vida –els sants i santes- no foren de cap manera persones sense personalitat, sinó tot al contrari, persones de forta personalitat, totalment disponibles i transformades segons el voler de Déu.






24/07/2014 09:00:00